En els ulls dels infants les coses són molt més senzilles

Una de les coses bones de les vacances –i no és ironia– és que passes molt de temps envoltada d’infants. Passar hores i hores amb els fills, els fillastres, els nebots, els amics dels fills, els fills dels amics, et regala una mica de la seva perspectiva, de la seva mirada. I no sabeu com m’agrada. En els ulls dels infants les coses són molt més senzilles, molt menys complicades, molt més netes.
A la platja, infants de totes les edats, gèneres, colors de pell i nacionalitats es barregen i juguen junts o es miren recelosament, no pel color de la pell, l’edat, el gènere o la llengua, si no perquè “no m’agrada aquell que esquitxa” o “em cau bé aquest que té unes pales de tennis genials”. I punt. No hi ha més. No hi ha susceptibilitats més enllà de les coses reals que passen, a la vida real, no en el món imaginari o de prejudicis que tenim els adults.
La meva filla tria la roba en funció de si li agrada o no. Mai en funció de si és de nena o de nen. Ella diu que això és una ximpleria perquè la roba és roba, i punt. I té raó. El que cal és escollir un estampat, una peça de roba, un complement que ens vingui de gust, sense saber si és de les rebaixes de la secció d’home o de la de dona. Diu que, si no fos així, ella no podria dur l’abric que li agrada més a l’hivern o la samarreta del Fortnite o del Darth Vader que llueix feliç. I opina exactament dels cabells, les sabates, els tatuatges i les arracades. I de les parelles de la gent, també, que en això de l’amor, no creu que importi gaire el qui sinó el com.
Els infants es posen tristos quan dos adults discuteixen i s’espanten si veuen baralles o cops forts. Ho heu vist? No els preocupen en canvi les carícies, els petons amb o sense llengua –a no ser que siguin els dels seus pares, que aleshores els sembla el pitjor del món!– i de les rialles. Les rialles els encanten, se les miren embadalits i fan que la seva pròpia cara, en un reflex mirall, somrigui també.
Als infants els fan feliços les coses simples i per molt egoistes que siguin, que ho són, no criticaran ningú per la seva diferència. Els cridarà l’atenció la diferència, és clar, però serà curiositat, no maldat.
A ells no els interessen les guerres ni les voluntats polítiques ni les drogues, el luxe o el poder. A ells els interessa el que de debò val la pena, l’essència de les coses.
El meu fill mirava les imatges de les barques plenes d’immigrants arribant a la costa i sentia el locutor de les notícies que afirmava que no hi havia un
acord general per acollir-los i va dir-me: “No són paquets per repartir, mama. Són persones.”
La mirada marca l’acció. El que veiem determina el que fem i som. Com ens cal a tots, en tot, la mirada dels infants.