Molts d’aquells homes i dones que van viure la guerra i conduir la transició ja no hi són. Quins serien ara els seus anhels? ...i les seves pors?

El 2018 s’han complert 80 anys de la batalla del Merengue, quan l’exèrcit republicà va emprendre una ofensiva per expulsar les tropes franquistes del cap de pont de Balaguer, al front del Segre. El Merengue és el nom donat al puig on es produïren els combats i on van morir centenars de soldats. Va ser la primera batalla a la que va entrar la Quinta del Biberó: nois de 17 i 18 anys que havien estat allistats només dos mesos abans i que, sense preparació militar, van ser destinats a primera línia del front. El meu pare Manuel fou un d’ells. El nom d’el Merengue ve de l’arenga que el comandament republicà va fer als seus soldats abans de l’atac: “Vinga nois, que això ens ho menjarem com si fos un merengue.” L’escomesa fou un fracàs total. El 28 de desembre de 1938, les tropes franquistes van trencar la línia de defensa republicana i van avançar cap a l’interior de Catalunya. El balanç de víctimes va ser d’uns 2.000 morts o ferits. El meu pare en sortí mutilat d’una cama, a les poques setmanes de batalla. Penso en ell aquests dies, quan fa un any que va morir acompanyat i ben atès a la residència l’Asil Hospital de la Garriga. Tenia 97 anys. Per la ferida de guerra va quedar coix la resta de la seva vida. Ignorem si pensava en aquella batalla cada dia, o cada hora del dia. Però ens en va parlar poc. Allà, molts hi van morir, hi van matar, hi van caure ferits, o van seguir-hi en combat. Ell, un cop ferit, va ingressar a la cambra dels morts de l’hospital de campanya i ens deia: “Vaig sobreviure..., perquè vaig cridar més que els altres” –encara li ho sento dir com si fos ara–. I també explicava que van salvar-li la cama gràcies als innovadors mètodes de curació del doctor Trueta, a qui arribaria a conèixer anys després i amb qui forjaria una relació d’amistat. En acabar la guerra, Franco va crear el Benemérito Cuerpo de Mutilados de Guerra por la Patria. Segons el Decret de constitució, publicat el 14 d’abril de 1938, només formaven part del cos els mutilats “por hierro o fuego del enemigo, rebeldes o sediciosos [...]”. El meu pare, com tots els del bàndol republicà, va quedar exclòs dels ajuts i suport, ja que, legalment, no havien estat ferits pels “enemics, rebels o sediciosos”. En Josep Benet, bon amic del pare des de l’inici de la postguerra i també mutilat, ho recordava en una conferència publicada al llibre Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya: “Durant tota l’època franquista, els mutilats i les vídues republicans van ser ignorats completament, mentre els qui procedien del sector franquista tenien indemnitzacions econòmiques més o menys importants, prou suficients. Els altres, no. [...] en certs pobles veies mutilats de guerra republicans demanant almoina perquè no tenien cap altre sistema de viure, i que vivien per l’ajut d’algunes persones o d’altres famílies. I les vídues de guerra, no cal dir-ho, patien això mateix.” REPARACIÓ DELS MUTILATS REPUBLICANS En Josep Benet, com a senador de l’Entesa dels Catalans, va tenir un rol destacat en la reparació dels drets econòmics dels mutilats republicans (sense retroactivitat, però). Eren els anys de la transició, de la qual ara es parla. I a la mateixa conferència recordava unes paraules de Josep Solé-Barberà que, com ell, va defensar una política de reconciliació per superar la guerra: “Nois, no us equivoqueu. Quan nosaltres parlem d’amnistia parlem d’amnistia per a tots, perquè els qui vam lluitar i els qui hem patit més som els primers que no volem que les noves generacions continuïn marcades pel que va succeir.” Eren paraules d’un home que havia lluitat al front, que havia estat condemnat a mort, desterrat i que resistí activament en clandestinitat. El 1985, mots similars es van gravar en pedra en el monòlit que la Lliga de Catalunya de Mutilats i Vídues de la Guerra d’Espanya 1936-1939 va instal·lar al lloc de la batalla del Merengue [a la fotografia d’aquest article]: “Recordem-ho sempre perquè mai més no torni a succeir.” Va ser en Jesús Massip, poeta, que també va viure la guerra –tot i que més jove que el meu pare–, que em va ajudar a comprendre què va representar el conflicte per als joves que el van patir. Ho va fer amb els darrers versos del poema Morts lluny de Clementina Arderiu, publicat el 1946 en el capítol Sentiment de la guerra del llibre Sempre i ara: “Joventut, barca afonada amb totes les veles altes!” Molts d’aquells homes i dones que van viure la guerra i conduir la transició ja no hi són. Quins serien ara els seus anhels? ...i les seves pors? El meu pare va votar el 9-N, l’1-O i, ara fa un any, ho va fer per correu a les darreres eleccions del 21-D. Tenia uns ulls blaus ben clars, però en el seu fons fosc encara s’hi entreveia l’ombra d’uns dies llunyans que desitjava que no tornessin a esdevenir-se mai més. I, al mateix temps, dels mateixos ulls també en sorgia un esclat de llum que ens feia creure en l’esperança d’un país millor, en plenitud de drets i de llibertats. Recordem-ho sempre: de manera democràtica i pacífica, com molts altres, ell també ho havia volgut tota la vida.

Molts d’aquells homes i dones que van viure la guerra i conduir la transició ja no hi són. Quins serien ara els seus anhels? ...i les seves pors?

Amb totes les veles altes!