El gènere no és una essència, sinó una construcció

Les relacions poden transcendir rols i normes per connectar ànimes de manera autèntica / imatge: Kurt Löwenstein Education Center “L’amor no ha de ser perfecte, només ha de ser.”Pepe Mujica En un món que tendeix a encasellar-ho tot –també a les persones– per gènere, orientació, origen o edat, hi ha una revolució silenciosa que obre camí: la de les relacions que es construeixen més enllà del que som per centrar-se en el qui som. Cada cop més, estimar avui vol dir reconèixer una ànima en una altra ànima. I això és, sens dubte, un avenç per a la humanitat. Una fita que ens fa més lliures, més profunds i més conscients del que vol dir connectar amb l’altre sense filtres imposats. Portem segles organitzant la vida social i afectiva a partir de la diferència sexual. El gènere ha estat, i encara és, una estructura potent que condiciona el que esperem de nosaltres mateixos i dels altres: com hem d’estimar, a qui podem desitjar, com hem de vestir, parlar o comportar-nos. I aquesta rigidesa, que sovint es presenta com a natural, no només ens limita, ens empobreix. Però les coses estan canviant. Amb valentia i necessàriament a contracorrent, moltes persones estan trencant aquestes lògiques. Estimen fora del guió, es relacionen sense por de desbordar etiquetes. I el més revolucionari no és només que dues persones del mateix gènere puguin estimar-se lliurement. El que realment sacseja és adonar-nos que la connexió profunda entre dues persones no té per què passar pel filtre del gènere. Avui sabem que no tot es redueix a la dicotomia home-dona. Existeixen identitats no binàries, persones trans, persones cis, persones que es defineixen com a genderqueer, fluïdes o que senzillament rebutgen qualsevol classificació. Aquesta diversitat és una expressió més rica i completa de la condició humana. I entendre això és essencial per poder estimar des d’un lloc honest, lliure de prejudicis, però al final hem de ser capaços d’entendre que la relació és entre un ésser humà i un altre ésser humà, de persona a persona. Durant molt de temps, la funció reproductiva ha estat la justificació per normativitzar les relacions. L’amor, i sobretot el matrimoni, s’ha entès sovint com un mitjà per procrear, per garantir la continuïtat de la societat. Però avui, la procreació ha deixat de ser l’eix que ho organitza tot. Podem tenir fills fora del vincle tradicional, i podem estimar sense la necessitat ni la pressió de formar una família biològica. Aquesta llibertat trenca el dogma i obre pas a relacions tant o més autèntiques, basades en l’afinitat i el respecte, no en la funció reproductiva. I això ens convida a mirar més enllà. A entendre que som, abans que homes o dones, ànimes humanes. Que darrere de cada cos hi ha una història, una veu, una presència única, un ser únic i irrepetible. I que l’amor –el veritable amor– té més a veure amb aquesta trobada d’essències que no pas amb la suma de rols assignats. Pensadors com Plató ja intuïen que l’amor vertader és una mena de reconeixement d’allò etern en l’altre. I la filòsofa i activista Gloria Jean Watkins, coneguda pel nom de ploma Bell Hooks, ho expressava amb claredat quan deia: “L’amor és l’acte de voluntat de nodrir el creixement espiritual d’un altre.” Aquest tipus de trobades no entenen de gènere. Neixen del silenci, de la disponibilitat, del desig honest de veure l’altre tal com és. Parlem de complicitat, de respecte profund, de cuidar l’espai interior de l’altre. El seu amor no només desafia categories; les transcendeix amb tendresa i coherència. Simone de Beauvoir ja ho deia fa dècades: “No es neix dona: s’arriba a ser-ho.” El gènere no és una essència, sinó una construcció. I en aquest reconeixement, també hi ha una porta oberta cap a formes d’estimar més lliures. Estimar així és també un acte polític. És canviar el paradigma d’una cultura que ha volgut controlar-ho tot: els cossos, les orientacions, les etiquetes. És apostar per una llibertat que no busca provocar, sinó comprendre, acollir. Una llibertat que sap que l’autenticitat de les relacions és un bé comú, una llavor de futur. Potser el veritable avenç no és només que les relacions entre persones del mateix gènere siguin avui més acceptades. El gran pas endavant és que les persones comprenguin que l’amor no ha d’adaptar-se a cap estructura ni prejudici. Que el que compta no és si som homes o dones, binaris o no binaris, sinó que l’amor esdevé de l’acte de voluntat d’acollir l’altre, despullats, des del mes íntim del jo. Tant el qui estima com a qui s’estima són ni més ni menys que un ésser humà, una ànima.

El gènere no és una essència, sinó una construcció

Quan l’amor no entén de gènere