La família planta la primera llavor de qui som i com actuem, i aquest ADN es transmet de generació en generació

Començaré pel final: pesqueu al cinema que tingueu a mà la pel·lícula Libertad, de Clara Roquet, que a més és osonenca. Ara mateix el nivell de talent per habitant que té origen a Malla, si li sumem l’èxit extraordinari d’Irene Solà, mereix mínim un 30 minuts. Si Vic és el Liverpool català, Malla què és, un plató natural de Got Talent? Libertad, que per cert està nominada a sis premis Goya –no estic sola al club de fans–, és una història lluminosa plena d’escletxes fosques on espiar. En el primer pla, hi ha el retrat d’una família pija d’aquelles que apareixen al manual del bon estiuejant de la Costa Brava. Roquet segueix l’apassionada amistat que trava la jove protagonista (interpretada per Maria Morera; quins ullassos!) amb la filla de la minyona, una noia més madura i alliberada que apareix a la casa per dur-hi la temptació i el sentiment de culpa (és la Libertad del títol, la colombiana i debutant Nicolle García, nominada al Goya). El film destil·la nostàlgia i té el regust de la infantesa que s’esfuma: allà, enrere, sempre hi quedarà el paradís. Per entre bambolines d’aquesta història s’hi esmunyen situacions i personatges incòmodes, que toquen el moll de l’os del nostre confort. Un d’ells és com de desamparades i fràgils són les persones que se senten menys estimades del que creuen que es mereixen. La pel·lícula mostra molts amors desplaçats: una àvia dement que estima més la cuidadora que la filla, una dona que ja no estima el seu marit, una nena que detesta la mare que la va abandonar per cuidar una altra família del primer món. Que important és estimar, però també ser estimat de tornada. Una altra qüestió és la constatació com l’alliberament femení, als països rics, s’ha fet en part amb el sacrifici d’altres dones en situacions menys privilegiades, sovint immigrants, en alguns casos amb fills a l’altra punta del món. Elles han assumit les tasques domèstiques que nosaltres hem delegat –i aquí hi inclouríem la cura dels nostres avis, una altra porta que obre la pel·lícula–. I, a sobre, demanant-los que hi posin més que professionalitat, també estima, com si fos de la família. La Libertad assenyala el classisme a la innocent nena pija: “¡Qué descaro! Mi madre le limpia el culo a tu abuela y el resto no lo hace.” I la pel·lícula apunta també un tema que Roquet ja va tocar com a guionista d’Els dies que vindran com és la transmissió de l’herència emocional de pares a fills: la família planta la primera llavor de qui som i com actuem, i aquest ADN es transmetrà de generació en generació, de forma subtil i inevitable. L’amor i els traumes viatgen junts en la mateixa abraçada.Laura Serra

La família planta la primera llavor de qui som i com actuem, i aquest ADN es transmet de generació en generació

Amors desplaçats