L’Amparo, com moltes Amparo nascudes a pobles petits de l’Espanya profunda, ha sabut guanyar-se l’estima i simpatia de tothom.

Aquesta matinada ha mort l’Amparo. Ens ho comuniquen el seu fill José Mari i la seva germana Margarita. L’Amparo ha estat una dona de poble, una dona que ha treballat pel que fes falta, al camp, al monte, a casa, a la quadra... Ara, amb 92 anys, ja descansa. L’Amparo, com moltes Amparo nascudes a pobles petits de l’Espanya profunda, ha sabut guanyar-se l’estima i simpatia de tothom. Sabia totes les dates de naixement de la gent del poble. El dia que li vaig dir la meva, sempre més la va tenir present i així m’ho feia recordar sovint. La recordo a la festa major del poble ballant al mig de la plaça Major sola, perquè el seu home tenia problemes a les cames i no la podia acompanyar. Però ella, tenia ganes de ballaruca i ballava. L’Amparo el dia que venia la perruquera al poble, era sempre la primera. El diumenge es vestia com una senyora. A missa es posava a primera fila i cantava com podia i amb fervor amb el grup de dones de la parròquia. Quan venia el repartidor del pa, que anunciava la seva arribada amb forts tocs de clàxon, ella sortia amb la seva polida bateta de quadres i saludava a tothom. Ho sabia tot de tots. Tenia una gran finestra mirador des on controlava l’entrada del poble fent de fidel sentinella. Nascuda en plena natura, on la terra és dura i els que la treballen emanen la seva duresa, ha viscut hiverns freds i moltes neus a la teulada. Com molts altres en aquella època, durant la seva infantesa va tenir poca escola, poques paraules i poques carícies. La seva principal missió va ser, com la de tanta gent, viure i sobreviure. L’Amparo, protagonista de l’article / Paco Monja Quantes Amparos a voltes veiem passant per pobles petits escombrant les voreres, xerrant amb les veïnes i desconeixem que dins de cada una d’elles s’amaguen mil històries? Elles són les capitanes de les seves famílies, elles són les que porten el control de tot allò que fa falta a casa. Si s’ha de tallar llenya agafen la destral, si s’ha de carregar farcells pel bestiar ho fan, posen l’olla al foc... A l’Amparo li agradaven les sopes d’all. Els seus estenedors de roba oberts al sol i al poble eren un bonic espectacle. Penjava els llençols d’una forma impecable i enmig, amagades, col·locava les peces de roba interior. A tu Amparo, que des del primer dia que ens vàrem conèixer sempre em vas tractar com una amiga. Avui les campanes han tocat a difunts tot anunciant la teva mort i els cors s’han encongit. Gràcies per la teva generositat i com diuen aquí: “Hasta luego.”