La Rebel

Totes les promeses de nou sobre la taula –de nou per acabar al calaix– que tots els grups es fan / Imatge: Charles Loupot (1892-1962) / Mekka Esteu tots frisant per saber la meva opinió sobre el tema de la setmana. Que què em sembla el pacte perquè Pedro Sánchez sigui president. Que què n’opino, d’això de l’amnistia, de la clau de la governabilitat en mans del president Puigdemont, de la bilis de l’extrema dreta i de totes les promeses de nou sobre la taula –de nou per acabar al calaix– que tots els grups es fan. Noto que hi ha un clamor popular que em persegueix per saber com ho veig tot plegat i jo us tinc aquí parlant de somnis, de mar i de Nadal com si res. No m’ho tingueu en compte. Estic en una etapa en què tinc claríssim que no sé res de tot i prefereixo donar voltes a les voltes de la vida que no pas profunditzar sobre política estatal i els pactes de govern. Vaig ser a les terceres Jornades d’Escriptores Africanes que organitzava la Biblioteca de Sant Antoni de Vilamajor i me’n vaig adonar, tot i que sempre ho havia sabut i sospitat, que el meu feminisme és de fireta perquè mai no penso, quan en parlo i en penso, en les dones migrades, africanes, negres o pobres sinó en mi i les meves amigues preocupades pels quilos de més. Com a ideari d’igualtat el tinc claríssim en la teoria, com a coneixement real d’una altra realitat no en sé res. I se m’ha girat feina perquè sí, perquè en vull saber, perquè no saber-ne no és excusa per no fer alguna cosa més. He conegut el cas d’una dona que aprecio que arrossega fa anys una profunda depressió i que no ho sembla i que com que somriu i interactua no preocupa gaire ningú. I m’ha semblat d’un egoisme agut per part meva i de la societat en general, mirar només la closca i anar tirant. Estic més per anar fent feina a títol personal que no pas fer dissertacions sobre res. Però sí que us puc dir que tot el que encabroni la dreta –i perdoneu-me l’expressió– em sembla bona idea i que per regla de tres doncs el pacte m’agrada. I us puc dir també que prefereixo mil vegades això que un pacte PP-Vox o fins i tot PP-PSOE. I us puc dir també que no em crec cap de les promeses que es fan els uns i els altres i que tampoc no passa res, perquè ni ells se les creuen quan se les fan. Tot és paper mullat i comèdia per justificar que sí, que votaran. Com si calgués cap altra justificació que aquesta: la d’encabronar la dreta. Ja en soc conscient, que aquest nivell d’anàlisi política és justet i per això mateix m’he estalviat de fer-lo fins ara. Però és que estic més a prop de la sinceritat que de l’anàlisi i us dic que entre Sánchez i Feijóo –i no pas perquè m’agradi Sánchez–, doncs Sánchez. I que un cop hagi passat el boom del tema i tot continuï si fa no fa igual podríem llegir –plegats– l’assaig Fusta d’eucaliptus cremada, d’Ennatu Domingo, i adonar-nos que no sabem res de cap cosa i que tant debò el nou govern faci alguna cosa més que encabronar la dreta.

La Rebel

Anàlisi política