Anarquistes
Anarquia és un mot que té alguna cosa especial. No sé si per la sonoritat o per l’imaginari que ens evoca, però és d’aquelles paraules que es pronuncien amb una consciència especial; ja sigui amb un posicionament diguem favorable (ideològic), ja sigui contrari (com els pares quan esbronquen fills adolescents que no ajuden a rentar plats: “Una cosa és la llibertat i una altra l’anarquia!”).
D’entrada cal saber que l’origen del mot és grec: ánarkhos volia dir ‘sense cap’, aglutinació de an- i arkhé, ‘autoritat’. El significat és clar i no ha patit variacions. La família tampoc ha crescut gaire, perquè estem parlant de poc més de mitja dotzena de membres (anàrquicament, anarquitzant…), però en canvi sí que destaca tant per la reducció (anarco- s’ha acabat convertint en un mot d’argot pel seu compte) com per la facilitat a l’hora de crear compostos: anarcocomunista, anarcosindicalisme, etc. I fins i tot circula algun derivat que no ha entrat al corpus normatiu però que té una vida perfectament homologable a la resta de la colla: anarquització, que es fa servir tant per referir-se a la “propagació de l’anarquia” com “…de l’anarquisme”.
Els famosos anarquistes italians que s’esbraven a les manifestacions s’han fet tan cèlebres a Catalunya que ja s’han convertit en dignes successors del seu avantpassat més cèlebre, el protagoista de la Mort accidental d’un anarquista, de Dario Fo. Que tant els uns com l’altre ens arribin d’Itàlia no té res d’estrany: és el país europeu on les ideologies comunistes i d’esquerres van penetrar més a fons i durant més temps, a causa de la influència de la revolució soviètica, i encara mantenen una notable vivor.
Finalment, cal considerar les relacions de l’autoritat amb el poder. O, dit en termes lingüístics i sense acudits, altres combinacions amb -arquia. El DIEC en recull unes quantes, com ara autarquia (sistema econòmic basat en el principi de l’autosuficiència), monarquia o oligarquia. Més interessants, per pintorescos, resulten panarquia (govern de tots), poliarquia (de molts) o l’encara més curiós triarquia, que sí, vol dir el que sembla: “govern exercit per tres persones”. Que aquestes coses arribin a entrar en un diccionari normatiu ens diu molt dels capricis de la història; per això no hem de perdre l’esperança que un dia també hi acabin sortint mots com ara mafiarquia o pinxoarquia, que sembla que són les formes de govern que cada dia s’estan imposant amb més força en aquesta república bananera que entre tots (ells) ens han encolomat.