Els últims anys he hagut de fer un aprenentatge per començar a trobar-me noves virtuts més enllà de la joventut, que és evident que per naturalesa s’esgota

El poeta Gabriel Ferrater es va suïcidar quan li faltava menys d’un mes per fer els cinquanta anys. Ell mateix havia manifestat que es mataria abans de la cinquantena. No volia fer olor de vell, “aquella olor que sempre m’ha repugnat”, segons va testimoniar el seu amic Jaime Salinas. Ho va complir. Hi he pensat força, aquests dies en què qüestions com fer-se gran o l’edatisme s’han fet presents arran de la celebració del Dia Internacional de la Gent Gran, el passat 1 d’octubre, i de l’inici de la segona edició a Granollers de l’Octubre +Gran, un seguit d’activitats que s’estan portant a terme durant tot el mes amb l’objectiu de promoure l’envelliment actiu. A banda d’anys, suposo que a Ferrater li sobrava alcohol i intel·ligència, dues coses que, combinades, realment han de fer del viure una tortura (una de sola ja Déu-n’hi-do). Malgrat tot, no puc evitar pensar en la seva decisió de desaparèixer del mapa com la forma més radical de rebutjar el que hauria estat: un home gran. I em pregunto si aquest rebuig no participa també del menyspreu que la societat projecta sobre les persones que envelleixen. Diuen que una de cada dues persones tenim actituds edatistes o prejudicis cap a les persones per la seva edat. Jo anava a dir que creia que no ho era, d’edatista, perquè sempre m’han agradat els homes més grans, però he trobat que l’argument s’assemblava massa al de “jo no soc homòfob perquè tinc molts amics gais” i, per tant, espòiler, dec ser edatista. A més, amb l’esgotament físic i mental i la dissociació consegüent en què sovint em trobo immersa, hi ha dies que soc dues persones en una, així que queda confirmat: si una de cada dues persones és edatista, i jo soc dues persones alhora, ho soc. Els últims anys he hagut de fer un aprenentatge per començar a trobar-me noves virtuts més enllà de la joventut, que és evident que per naturalesa s’esgota. Ho he hagut de treballar força, sobretot perquè vaig créixer una mica amb l’etiqueta de nena prodigi i m’havia acostumat a fer de la meva edat un valor, una mena de mèrit que ostentava en pràcticament tots els àmbits de la meva vida: l’acadèmic, el professional, l’artístic i també el relacional. La figura de l’infant prodigi és potser una de les expressions més subtils de l’edatisme: una societat que atribueix valor a una persona en funció de la seva edat i que, per tant, pot deixar de valorar-la quan aquesta edat canvia. Si una nena de deu anys toca el piano increïblement bé, és extraordinària, però si ho fa una dona de trenta anys, ningú no hi veu res més que una pianista. El talent és el mateix, però canvia l’edat i, amb ella, la manera com interpretem aquest talent. I així, paradoxalment, l’edat que la fa excepcional és a la vegada la que, en esvair-se, li pren l’excepcionalitat. A la vegada, com a dona, si bona part d’aquest reconeixement prové de la mirada masculina, fer-se gran pot implicar perdre no només un estatus, sinó també una font de validació emocional. En una societat en què s’associa la bellesa femenina a la joventut, una dona jove pot rebre una bona quantitat d’atenció masculina, i això fàcilment la farà sentir propietària d’una mena de poder. Un poder, però, que no és més que un privilegi temporal concedit per una mirada que ella no controla. Un poder que depèn dels altres, i, per tant, els altres poden decidir quan l’hi retiren. I què és un poder que no es posseeix? Una trampa. Per acabar de deconstruir el tema, i ben bé a l’altra bàndol de l’objecte, em venen al cap els miserables del Risto Mejide i el Kiko Matamoros, que fa uns anys van gosar victimitzar-se en un programa dient que patien edatisme per les crítiques que rebien per sortir sistemàticament amb noies trenta o quaranta anys més joves que ells. Homes poderosos (ells sí, de debò), encadenant patrons de relacions travessades per desigualtats de poder evidents, queixant-se de discriminació. En fi, l’acudit s’explica sol. De tot plegat hauria estat bé parlar-ne amb Gabriel Ferrater, també amb una concepció del desig molt marcada per les dones joves, probablement per compensar la por a l’envelliment. Si ens haguéssim conegut, no sé quin tipus de relació hauria volgut construir amb una joveneta lletraferida com jo. Que jo me n’hauria enamorat profundament podeu pujar-hi de peus. Sigui com sigui, potser plegats hauríem pogut aprendre que combatre l’edatisme consisteix a deixar de tractar la joventut com un mèrit i la vellesa com una derrota. Quina llàstima que no el conegués a temps per ensenyar-li aquest article.

Els últims anys he hagut de fer un aprenentatge per començar a trobar-me noves virtuts més enllà de la joventut, que és evident que per naturalesa s’esgota

Ancià prodigi