El fet de viure a ciutat no ha fet que oblidem els nostres orígens

Per als que som nascuts a poble i, a més, aquest poble està al peu d’una muntanya única com és el Montseny, el fet de viure a ciutat durant els darrers 45 anys no ha fet que oblidem els nostres orígens. Ara, quan surto pel carrer a Sant Andreu del Palomar –el meu segon poble– puc observar molta gent passejant els seus animals de companyia. Únicament hi veig gossos, però. Gossos, tan grans alguns d’ells, que podrien arrossegar pel carrer els seus amos si ho volguessin. A mi em costa de creure que aquests animals puguin viure dins de pisos tancats, sense més espai que un passadís de pocs metres. Un autèntic suplici per a ells, sens dubte. Jo considero que els veritables animals de companyia són uns altres. Tots aquells que compartien les meves vivències quan era un vailet que em passava més hores a camps, boscos i rieres que a dins de quatre parets. A part dels gats, que sempre n’hi havia un munt a casa o pels voltants, podia compartir cada dia amb moltes altres bèsties que sempre m’acompanyaven a l’imaginari dels meus jocs. I no es pot dir que jo fos un nano solitari, però sí que m’agradava la solitud. I molt. Però llavors i allà, aquella solitud era impossible, ja que sempre estava acompanyat de molts d’aquests animals de companyia desconeguts per la majoria dels habitants de les grans urbs. Malauradament, alguns ja han desaparegut. La llista és llarguíssima i de ben segur que me’n deixaré molts, però podríem començar pels habitants d’aigua dolça, abundants i variats a la Tordera i també en alguna de les grans basses artificials del poble. Recordo les llísseres, els barbs, les anguiles i també alguna serp d’aigua que es movien àgilment per sota de les pedres i les voreres argilenques del meu riu. La mania que teníem alguns d’intentar caçar-les a cops de roc, impactant per sobre de les pedres on s’amagaven (el que anomenaven pescar amb dinamita) als llocs on el corrent anava a més baix nivell, em sembla, ara i aquí, una autèntica salvatjada. Altres actors secundaris d’aquest món d’aigua eren els pixallits que en dèiem nosaltres, aquelles aranyes aquàtiques que es passejaven lliscant per sobre de la superfície de les aigües i que sempre m’havien semblat uns éssers fantàstics, com portats pels extraterrestres feia milers d’anys. Fins i tot musclos d’aigua dolça havia arribat a trobar en algun gorg, seguint el curs del riu cap dalt de la muntanya. CAPGROSSOS I GRIPAUS, SARGANTANES I SERPS Una altre grup interessant eren els amfibis, on destacaven les cries de les granotes, els populars capgrossos. Un cop ja transformats en adults, ens obsequiaven amb sorollosos concerts estiuencs, aquí i allà. El gripau era també un altre company molt més difícil de veure. La seva presència sempre em deixava bocabadat. Un missatger del misteri i l’encantament, un príncep de quatre potes arrugat i llefiscós. I els rèptils de terra? Si comencem pels llangardaixos i sargantanes o serps de tota mena, teníem en aquells temps una varietat immensa de companys que es movien, no tan sols pel camp o l’aire lliure, sinó que tampoc eren infreqüents pels voltants del rebost de casa, cercant tiberi fàcil. Espero i desitjo que aquests curiosos animalons encara siguin presents pels mateixos territoris on jo els empaitava. Sense gaire èxit, ho reconec. En aquesta modesta selecció no hi poden faltar els insectes. Parlaré de memòria, però aquest petits –i no tan petits– animalets eren presents arreu i de manera abundant en el meu dia a dia. Formigues per desenes de milers, per terra i per l’aire, escarabats caminants i voladors (els famosos banyarriques), papallones de totes formes i colors (nocturnes i diürnes), abelles, vespes, mosques i mosquits, centpeus, libèl·lules (conegudes popularment com a helicòpters), escorpins, escarabats de la patata amb la seva famosa samarreta de ratlles grogues i negres (ara ja desapareguts fa anys), bernats pudents, marietes, pregadeus, grills, cigales, puces, polls, saltamartins, erugues, paparres, xinxes, cuques de llum... i tantes mes bestioles d’aquestes que de ben segur que me’n deixo un munt. Els de la meva edat que vivíem a pobles tots hem posat piules dins dels nius de les formigues, hem jugat amb els escarabats de la patata, hem començat una col·lecció de papallones o ens hem espantat quan un escorpí ha anat directament a buscar el nostres dits del peu que sortien pel davant de les sandàlies. I els cargols? Aquets mol·luscos terrestres que quan jo era menut anàvem a buscar amb la mare a la que parava de ploure. No vaig entendre fins molts anys més tard com era possible que els adults fossin capaços de menjar-se allò. La col·lecció és immensa i és clar que no ens hi cap amb l’espai de que disposem, perquè si passem una mica de llista als mamífers, a part de gats i gossos, hauríem de parlar de rates, ratolins, conills, talps, esquirols o eriçons. Però els més grans també... cavalls, vaques, porcs, ases, xais o cabres eren presents a les nostres vides i a alguns els arribàvem a estimar tant com a germans. I acabarem citant les aus. Des de les més grans com les gallines, galls, oques, ànecs, galls dindis i fins i tot algun cigne, també hem de citar aquelles que teníem a prop, fins al punt que eren com de la família. Qui no recorda els cants i el soroll de bategar d’ales dels pardals, caderneres, pinsans, rupits, coloms, tords, gaigs, corbs... i fins i tot esparver. Tots ells i molts d’altres encara volen lliures pel meu pensament. Algun dia hauré d’explicar les meves moltes aventures, entre divertides i lamentables, amb aquests animals de companyia. Francament encara no sé si ells em feien companyia a mi o jo a ells.

El fet de viure a ciutat no ha fet que oblidem els nostres orígens

Animals de companyia