De vegades em pregunto què hauria passat si Anníbal hagués vençut no mil batalles, sinó la guerra, i els romans no s’haguessin fet seu el Mediterrani

Noranta mil infants, 12.000 genets i 37 elefants de guerra acompanyen a un dels més grans generals de la història, Anníbal, passant per terrers catalanes en el seu camí de Roma. Després de pactar les condicions d’aliança amb Indíbil, cabdill dels ilergets, el poderós exèrcit es mou pesadament cap al nord aprofitant i arrasant els recursos que donen les fèrtils terres vallesanes. Eviten el camí de la costa, ja que hi ha nombrosos ports amb estretes relacions comercials amb els romans i que poden donar suculents detalls dels seus moviments a l’enemic. Anníbal vol parlar amb els ausetans. Remunta la vall del riu Congost amb l’objectiu de travessar la plana osonenca. Després enfrontaria els monts de la Lluna, els Pirineus. A Montgròs, al massís del Montseny, els ausetans disposen d’una gran fortalesa militar. La consideren gairebé inexpugnable. Està situada en una plana elevada envoltada d’una agrest i inabastable cinglera tret de l’únic costat accessible per terra, que està protegit per una imponent muralla. Des d’aquí, vigilen el pas del riu Congost a la plana osonenca. A dalt de la torre més alta de la muralla, una esvelta figura observa al vent la filera de soldats que li venen a sobre remuntant el riu. És Amusic, el cabdill. Els espies fa setmanes que l’avisen del detall del trajecte seguit pel general cartaginès. Tot i sentir-se protegit per la muralla que trepitja i la gent que el segueix, sap que no és rival contra aquella extraordinària maquinària de guerra que se li acosta. A l’esplanada fora de les muralles de la fortalesa de Montgròs es produeix el trobada entre els dos homes, Amusic per part ausetana i el mateix Anníbal, per part cartaginesa. Darrere Amusic hi ha la robusta muralla amb uns centenars de soldats ausetans equipats amb escuts i llances que observen tensos el desenllaç de les negociacions. Anníbal arriba muntant Sirus, el seu elefant de guerra i amb una petita part del seu exèrcit, uns quatre mil soldats, fent-li d’escorta. Allà, i parlant en la llengua d’Amusic, que Anníbal domina perfectament, pacten una aliança que els hauria d’unir en la guerra contra la nova amenaça del Mediterrani: Roma. Amusic els cedeix el pas per la plana, provisions i soldats per a la guerra, Anníbal ofereix protecció i, per descomptat, no aniquilar-los amb aquell exèrcit imponent que arrasa les terres per on es mou. Aquesta història és sols una petita recreació del que va poder passar durant el pas d’Anníbal per Catalunya. De fet, se sap realment poc, tant sols el que els romans van escriure del seu rival. A partir de la descripció feta pels qui van guanyar la guerra, els contemporanis fem volar la imaginació. Sabem que Anníbal va dedicar tres mesos a creuar Catalunya i com que la por del fred l’acuitava, passat els Pirineus va haver d’accelerar el pas a les Gàl·lies per travessar in extremis els Alps a la tardor. Aquest temps el va usar per crear aliances i reclutar bons soldats per unir-se a la seva causa, comprometent tant ilergets com ausetans. Per desgràcia, desconeixem la història escrita pels perdedors. Les memòries d’Anníbal, escrites per Sósilo el seu secretari, no van sobreviure al pas del temps, potser cremades a la biblioteca d’Alexandria, segles més tard. I per l’altra banda els ibers no eren gaire amics d’escriure les seves gestes, tot i que segur que els avis les explicaven als nets cantades a la llum d’una foguera. De vegades em pregunto què hauria passat si Anníbal hagués vençut no mil batalles, sinó la guerra, i els romans no s’haguessin fet seu el Mediterrani. Sense el pes de la romanització potser la cultura i la llengua ibera s’haurien desenvolupat, evolucionat i probablement sobreviscut. Si hagués estat així, potser ara no estaria escrivint aquest article en el teclat amb alfabet llatí, potser tindria un teclat amb lletres de l’alfabet iber! Per sort, no tot el referent al món iber s’ha perdut. La fortificació ausetana a Montgròs perdura, malgrat que força malmesa pel pas de més de dos mil anys d’història. Tot i ser al mig del massís del Montseny, és fàcilment accessible fins i tot amb cotxe. S’hi arriba en uns quinze minuts conduint o en una hora caminant des d’El Brull, a un pas de Seva, a la carretera que la comunica amb Sant Esteve de Palautordera. Allà, al cim del Montgròs, romanen les restes de la imponent muralla amb la torre on potser un dia Amusic esperava l’arribada d’Anníbal muntant el seu elefant de guerra.

De vegades em pregunto què hauria passat si Anníbal hagués vençut no mil batalles, sinó la guerra, i els romans no s’haguessin fet seu el Mediterrani

Anníbal al Montseny