Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Ansietat, depressió i malestar emocional

Tots sabem el que ens passa, però el que no sabem és per què ens passa

Si estàs deprimit, estàs vivint en el passat.
Si estàs ansiós, estàs vivint en el futur.
Si estàs en pau, estàs vivint el present.
Lao Tzu, filòsof xinès

Quan Freud, a El malestar en la cultura (Alianza Editorial, 2016), es pregunta per què a l’home li resulta tan difícil ser feliç, apunta a evidències que tenen a veure amb la caducitat del nostre cos (limitat, defectuós, mortal), amb la supremacia de la naturalesa –mai no arribarem a dominar-la del tot–, o amb no saber regular les relacions humanes (en la família, en la societat o en l’Estat). Si des de fa tants segles molts filòsofs han teoritzat sobre la recerca de la felicitat, deu voler dir que, per a l’ésser humà, esdevé un objectiu de vida el poder assolir-la.

A tall d’exemple, vull recordar allò que expressen alguns d’ells com, per exemple, Aristòtil, quan ens explica que “la felicitat depèn de nosaltres mateixos; que ser feliç significa autorrealitzar-se”; o bé Ortega i Gasset, quan manifesta que “la felicitat la trobem quan coincideix el que volem ser amb el que som en realitat”; o Nietzsche, en concloure que “quan comprovem que hem superat allò que ens oprimia és quan som feliços”. Tots ells i molts d’altres ens mostren amb claredat el que és la felicitat, però resta la incògnita de com podem assolir-la.

En aquest sentit, ens pot ajudar l’esmentat treball de Freud quan insisteix que la felicitat és “profundament subjectiva”; i també Aristòtil quan pensa que “cadascú és diferent, i que per assolir la felicitat, primer s’ha de conèixer bé un hom a si mateix, saber què vol, què desitja…”. Molt bona reflexió.

I aquí volia arribar per poder parlar de les ansietats, les depressions o els malestars físics o psíquics que patim en general i que, segons que ens mostren les estadístiques, sembla que han augmentat de forma considerable arran del coronavirus. Però si no fem una mica d’introspecció i no reflexionem prou, amb el ritme de vida que portem ens quedarem en la superficialitat, car només veurem la punta de l’iceberg, sense aprofundir gaire més per veure què hi ha a sota.

Si bé la pandèmia que patim ho és a escala mundial i d’una manera o altra està trasbalsant tota la humanitat, també és veritat que no ens afecta –ni molt menys– de la mateixa manera. Les informacions que ens arriben (de salut, de treball, d’ajudes, etc.) acostumen a ser molt poc clares, plenes d’ambigüitats i d’incerteses que, ben segur, afecten la nostra salut mental. D’aquí ve que la majoria de consultes que atenem tenen més a veure amb estar/sentir-se malament que no pas amb autèntiques malalties. El cos s’expressa amb simptomatologia diversa quan el jo (la ment) està desbordat i no troba la manera de poder assumir tot allò que està vivint/suportant. Per tant, la rècula de consultes als professionals de salut mental se sustenta bàsicament en problemes tan diferents com ara les pors, l’ansietat, les depressions, la hipocondria, els aïllaments socials, l’insomni o alteracions de la son, els casos d’adolescents problemàtics, etc.

Això és un clar indicador que el malestar social ha augmentat de forma notable i el que convindria procurar és que tots aquests malestars no se’ns enquistin ni s’aguditzin per tal que no derivin en trastorns mentals més importants.

LES REACCIONS DE CADASCÚ
Anem a pams. Hem dit –i ho observem clarament– que a cada persona l’actual situació l’afecta de forma diferent i que varia segons com hagi estat la seva infància, l’educació rebuda, el nivell de resiliència que tingui, etc. Però, alhora, també hi ha un fort sentiment de soledat davant d’un entorn politicosocial que no s’aguanta per enlloc ni respon al que necessita la societat, amb discursos i/o raonaments que de poca cosa serveixen.

I com reaccionem davant d’aquest panorama? Des de la vessant laboral/econòmica, en una societat de consum –com és la nostra–, la precarietat i la incertesa que constatem han intensificat el malestar personal, i ens fan sentir fracassats, inútils o humiliats i sense cap seguretat econòmica. I, des de la salut, tenim la tendència a pensar i a buscar una causa orgànica o de fàcil sortida quan ens trobem amb ansietats, depressions o malestars diversos (com una alteració hormonal, una baixada de serotonina, dopamina o del que sigui o, fins i tot, a causa dels astres o els signes del zodíac). En fi, qualsevol causa que no ens impliqui gaire a nosaltres i que no ens afecti com a humans/subjectes que som, absents de contacte amb el medi en el que vivim. I així estem: ens trobem amb una societat plena de malalts, atès que allò que abans era normal –els estats anímics– ara ha passat a ser una malaltia i, per tant, tractada sovint amb fàrmacs com els ansiolítics, els antidepressius o els hipnòtics. No oblidem que la pastilleta ens obtura la subjectivitat de la qual parlava Freud –seria allò del café para todos– i no ens ajuda a pensar, la qual cosa comporta que la societat, des del punt de vista humà, avanci poquíssim, per no dir gens. Tots sabem el que ens passa, però el que no sabem –ni estem disposats a fer l’esforç per entendre-ho– és per què ens passa; què ens diu el nostre cos i què podríem fer. És curiós: tant que volem saber i, en canvi, gairebé sempre mirem a una altra banda quan es tracta de nosaltres mateixos.

I ve a tomb aquí la referència a una entrevista que li van fer a la psiquiatra Marian Rojas, bona comunicadora i coneguda pel seu llibre Cómo hacer que te pasen cosas buenas (Planeta, 2018). Ella explicava, com a novetat, que s’està “investigant” sobre el tractament de la depressió i la descoberta que podia ser deguda a una inflamació cerebral, amb la qual cosa el tractament amb antiinflamatoris (corticoides) podria ser de gran ajuda per a aquells pacients que no responien amb els antidepressius. O sigui, que tendim a buscar causes orgàniques als símptomes de l’ànima. El resultat, pel que sembla, és bastant pervers, puix que ens aboca a la certesa que el mercat farmacèutic de la salut mental dona molt de si i que, en canvi, enfocar la solució als malestars esmentats (i a molts d’altres) des de l’anàlisi del que podem fer –és a dir, des de la subjectivitat– no dona rèdit de diners, malgrat que sí que atorga un important capital humà.

Acabo amb el sociòleg Zygmunt Bauman, autor del concepte de societat líquida; ell apunta: “Potser sí que som més rics, però no som pas més feliços.”

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.