No sé si perquè la gent explica més històries que mai o perquè realment sóc una descreguda, però no em crec res

He començat l’any amb dos propòsits. He mesurat bé les meves expectatives perquè després sempre em passa que arriba el 15 de gener i ja no els he complert. Doncs mira, som a 17 i no sé què dir-vos. Els dos propòsits que m’havia fet eren: no ser envejosa i creure’m el que em digui la gent. Res, cosetes senzilles. Dues minúcies. A veure, deixeu-me explicar-vos que no és que jo sigui una persona molt envejosa. De tots els pecats capitals, no sé si aquest seria el meu, però sí que és cert que durant el 2019 n’he viscut una mica, d’enveja. No en l’àmbit personal –ni el professional tampoc–, sinó en l’àmbit literari. Veig tanta gent bona escrivint que en tinc una mica d’enveja. I veig tanta gent dolenta escrivint i que triomfa que també en tinc. I després hi ha la gent dolenta que escriu bé que em fan ràbia perquè no són bones persones i els passen coses bones, però aquest ja és un altre tema. El cas és que per avançar una mica en el camí de la saviesa i la maduració vaig proposar-me no sentir enveja literària aquest 2020 i acceptar el que sóc i com soc i com escric i com van les coses, que, la veritat, no van gens malament. Aquest propòsit, que serà una cursa a llarg termini, de moment, el porto bé. És l’altre que porto regular tirant a malament. Perquè jo vaig acabar el 2019 aixecant la cella cada vegada que algú m’explicava alguna cosa, alguna excusa, alguna justificació i em sonava a sopar de duro i els mirava dient: “Claro, claro, claro.” Sí, mira, això ho dic en castellà. I sense creure-me’ls gaire. I m’estava tornant una descreguda amb les històries que s’explica la gent per autojustificar papers vitals –us en faríeu creus, de la de víctimes, heroïnes i salvapàtries que corren pel món que creuen que no poden fer altra cosa, pobres–, accions, reaccions o bucles. “És que no puc fer res més... És que les coses són així... És que la culpa és de...” Vaig decidir creure’m el que em diguessin perquè si per a ells era la veritat, doncs endavant. Han passat 15 dies de gener i ja vaig fatal. Fatal. No sé si perquè la gent explica més històries que mai o perquè realment sóc una descreguda, però no em crec res. És encara pitjor que el 2019! Any nou, mateixes excuses, crec. Buf.