Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

Any nou, vida vella

Encara soc dels que penso que les persones tenim valor, no preu, i que no hauríem d’oblidar-ho mai

L’arribada d’un nou any és el moment idoni perquè molta gent faci plans nous, tot i que la majoria de vegades, de nous, en tenen ben poca cosa.

Fins i tot, arran dels meus articles, alguns lectors m’han insistit –com si fos un gran pla nou– que hauria de plantejar-me el fet d’escriure sempre amb la teòrica profunditat dialèctica que immerescudament m’intueixen a voltes, i oblidar-me de les divagacions intranscendents que, sovint, utilitzo. Per fer-ho ras i curt, que hauria de citar més Kant que no pas Doris Day.

No obstant això, als qui pensen així els he de dir que, un cop més, els decebré. Com que no tinc cap peatge per pagar, ni m’hi haig de guanyar la vida, el meu pla per aquest any, tot i que pugui semblar ingenu, és continuar escrivint el que em vingui de gust. Una altra cosa serà que m’ho vulguin publicar, però això, sincerament, a aquestes alçades de la vida ja m’importa poc.

Hom madura quan capta els senyals i quan s’adona que el punt mort és un gir definitiu. Quan s’adona que el diable ha decidit donar-te la raó, mentre et pica l’ullet i belluga la cua –“cuando menos te lo esperas el diablo va y se pone de tu parte”, cantaba en Sabina–. Quan pren consciència que aquest gir és un gir del destí, un gir existencial, i es converteix en el punt mort que acaba formant un canvi brusc. I llavors, quan arribes a aquest moment, tant és un any com un altre.

La maduresa –que no l’edat, tot i que en el meu cas ja són coincidents– sortosament et fa veure aquestes coses, i et fa intuir, fins i tot abans que succeeixi, com van, de què van i com es despleguen els personatges que pul·lulen pel teu voltant. I encara que sovint no ho puguis explicar, ho saps. Ho veus. Ho vius. Perquè la veritat és que, molts cops, moltes coses, no es poden verbalitzar, només es poden sentir. I quan ho fas, i veus que l’encertes, somrius i gaudeixes del moment.

Amb els anys, si no aprens a saber per on va el món i continues vivint constantment submergit en el moment de l’espera –sigui per desconeixement, per inconsciència, perquè ja no et pots muntar la vida d’altra manera o perquè has d’obeir unes normes que ni has escrit ni te les pots replantejar–, si no saps o no vols saber si el fet que pot canviar la teva vida és definitiu o només és un llampec que il·lumina el teu cel per tornar després a la foscor, viure pot resultar angoixant. La maduresa –teòricament– fa que tot això desaparegui i, malgrat els grans canvis, el que sembla complicat se simplifica, encara que, malauradament, no ho fa amb tothom.

Enguany, el canvi del món és tan evident que estiguem en la línia que estiguem de l’espectre polític, social o cultural, hauríem d’assumir amb rotunditat, que els temps estan canviant, i n’hauríem de saber gaudir. Desgraciadament, però, hi ha gent tan obtusa que fins i tot és incapaç d’apreciar tota la bellesa que comporta un canvi del destí i, per tant, s’hi resisteix tant com pot. Per a ells qualsevol canvi és traumàtic.

Ja no hi ha vella normalitat a la qual retornar. És morta. I un bon punt de trobada per iniciar una cosa diferent seria saber en quina classe de món volem viure. Lamentablement, tanmateix, aquest és un debat feixuc que no tots estan disposats a emprendre, des de fa massa temps que hi ha molta política i poc debat científic. Molts, que no entenen o no volen entendre res, intenten ignorar-lo per no comprometre’s i prefereixen continuar reenviant i contestant els intranscendents missatges de WhatsApp que els arriben de llocs suposadament transcendents. D’altres, ni tan sols això. Es conformen a anar fent el que els manen, procurant sentir-se dalt de tot de la seva piràmide, com a màxima aspiració.

Són gent diversa i divergent, però, curiosament, tant els uns com els altres tenen el mateix tret comú: l’ànsia de mantenir-se instal·lats i que, de tant en tant, els regalin les orelles dient-los que són molt bons. És la seva manera de subsistir. No obstant això, aquests, aquest any, que tampoc comptin amb mi, tot i que sé que això és anar contracorrent, atès que soc ben conscient que aquesta manera d’actuar a la vida, cada cop més abundant, forma part de la manera de ser dels éssers humans.

I és que jo encara soc dels que penso que les persones tenim valor, no preu, i que no hauríem d’oblidar-ho mai. Aquest nou any que acabem d’encetar, tampoc.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Creu que s’hauria de fer que no quedessin setmanes amb dies festius i laborales intercalats?

En aquesta enquesta han votat 1884 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't