2025
Ja el tenim aquí. Els inicis d’any sempre són esperançadors. És el moment dels bons propòsits. Si ho preguntéssim, molts dels que ens fem uns i altres segur que serien coincidents: deixar de fumar, apuntar-se a paleo, fer dieta, aprendre alemany o estalviar quatre duros. A l’hora de la veritat a mesura que passen els dies l’any nou s’acostuma a disfressar de vell i, al final, el vell i el nou gairebé sempre s’acaben assemblant molt. És lògic: els canvis els fem nosaltres i no els anys encara que demanem un desig per cada gra de raïm que ens empassem en aquest ritual que ens hem inventat per donar la benvinguda a l’any nou.
Aquesta arrencada de La lupa gairebé podria encapçalar un llibre d’autoajuda. No es tracta d’això. Però és cert que a l’inici d’any ho fiem molt tot al destí. A aquesta idea m’hi va conduir fa uns dies l’escriptor Juan José Millás, un valencià amb sentit de l’humor i posat seriós. Explicava que sortia de comprar un dècim a la loteria i una senyora, que n’havia comprat un abans que ell, l’esperava a fora per proposar-li de canviar-se’l. És a dir, ella li donava el seu a ell i ell li donava el seu a ella. Per despistar la fortuna, va xiuxiuejar-li. Va accedir-hi. L’endemà, el dia del sorteig, va tocar-li el reintegrament. Li van tornar els calés. O el que és el mateix: es va quedar com estava. A vegades, i aquesta seria la conclusió, no moure’s de lloc és al màxim a què es pot aspirar quan es juga amb el destí. Amb el canvi d’any també passa una mica això. El nou pot ser millor, però també pot ser pitjor.
I les perspectives no són gaire bones. Almenys per a la majoria. Que no vagi bé a la majoria no vol dir que no vagi bé a alguns. Això és típic de les crisis. Quan tot està remogut sempre hi ha qui en va bé. Per això creix la desigualtat. Els de dalt, que són pocs i cada vegada són menys, s’engreixen; els de baix, que són molts i cada vegada són més, s’aprimen. I els del mig, que eren la majoria, baixen un esglaó. Aquesta és la factura gràfica del que passa en un món que tomba a la dreta. L’aterratge de Donald Trump a la Casa Blanca n’és un exemple. Els experts ja parlen de l’egopolítica -el copyright del terme és del Cidob-, una manera de fer política en què mana el personalisme i en què allò personal passa per davant del que és col·lecitu. Amb la pandèmia va semblar que el món seria millor. L’aturada obligada va ser com fer un reset a l’ordinador, però, quan es va reiniciar el sistema, a l’escriptori hi havia les mateixes carpetes: la violència de gènere, la precarietat laboral, la dificultat d’accés a l’habitatge o el canvi climàtic.
Abordar aquests temes exigeix difícils però necessaris consensos. Els consensos, a diferents escales, sempre redueixen la incertesa en un moment en què organismes internacionals com l’ONU, que té la missió de mantenir la pau, cada vegada mostren més signes de debilitat. El desenllaç de les guerres d’Ucraïna i Gaza serà un termòmetre. Però, com explica el periodista Xavier Mas de Xaxàs, que coneix bé la política internacional i els tentacles de l’administració americana, un alto el foc no és una pau, sinó una pausa per continuar combatent. I, en aquest context, amb moltes preguntes sobre la taula, arriben els reis a qui, com a l’any nou, també se’ls poden demanar desitjos. M’agrada la claredat amb què ho explica una col·lega que, quan li pregunto què demanarà als reis, diu: ‘Que no vagin a esquiar amb els nostres calés”. I té raó. Això és el que se’ls ha de demanar als reis, perquè els altres reis ja sabem que, els demanem el que els demanem, sempre porten el que poden. I sovint fins i tot més del que poden.