Qui paga descansa, i qui cobra encara més.

Nicolau Raurich(1871-1945) / MNAC Sembla un acudit, però és la pura veritat: el verb apagar (i, per tant, els derivats, com el protagonista d’avui i de la gran aventura de la setmana passada) prové del verb pagar. Tal com ho sentiu. Us dono l’etimologia, perquè en realitat, un cop pensades les primeres facècies sobre el lladronici de les companyies elèctriques en aquest estat dictatorial en què vivim, no és tan sorprenent: del llatí pacare, ‘pacificar; apaivagar; satisfer’, derivat de pax, pacis, ‘pau’. I au, tornem-hi amb les facècies: a sobre resulta que en darrera instància el verb pagar prové de pau. Conceptualment parlant, no és tan estrany, aquest origen; i una manera fàcil d’explicar-ho és a través d’aquella dita que corria en temps dels avis: “Qui paga descansa, i qui cobra encara més.” Jo et proporciono una cosa, o un servei, i tu m’ho pagues: estem en paus. Aquesta etimologia m’ha fet venir al cap un verb italià que també resulta molt transparent, en relació amb això: appagare, que vol dir ‘calmar les ànsies, els neguits, els sentits’. Per dir-ho amb una imatge molt descriptiva, l’home (o animal), després de descarregar tensions, siguin bel·licoses o amoroses, queda appagato. Esbravat, diríem nosaltres. Curiosament, comptant derivats de la família es produeix un empat que no deu ser gaire habitual en etimologia. Per una banda, tenim nou derivats de la branca d’apagada (apagable, apagador, apagament...), quatre dels quals són compostos: apagallums, apagaguspires, apagapenol i apagaveles. Per la seva banda, sense prefix tenim pac, paga i sobrepaga, pagable i impagable (adjectiu que va tenir una època de glòria, quan d’una cosa que consideràvem de mèrit dèiem que era “impagable”), pagador (el de les excuses), pagadoria, pagament i el pintoresc de la família, pagaré (un cas singular de forma conjugada i substantivada). Amb aquests dos equips a les mans, no seria gota difícil fer un concurset d’ocurrències relacionant el tracte vergonyós i abusiu que dispensen al ciutadà les esmentades companyies amb les coses pagades o per pagar. Segur que a tots us en ve alguna de seguida al cap. Per si de cas, atesa la italianofília latent que hi ha en aquest país, podríeu provar-ho amb la relació entre el fet de no tenir llum i quedar appagato, o que et cobrin la factura i, en canvi, ves per on, d’appagatos no hi quedem gens (i passeu-me el plural espuri, però si el fes tal com toca, appagati, llavors segur que m’embolicaríeu el joc amb gats, que ja us conec, i no acabaríem mai més).

Qui paga descansa, i qui cobra encara més.

Apagada