Perdre temps perquè els infants aprenguin a parlar és el primer pas cap a la inclusió i l'equitat social

L’ésser humà és l’únic animal conegut que té logos, ‘paraula’. Si el verb tenir acompanya logos deu ser perquè tenim paraula per donar-la a altres éssers humans. Parlar és dir paraules a algú, donar-les-hi, en acte gratuït de voluntat comunicativa. Emilio Lledó diu que en el logos els homes s’uneixen i que en donar paraules a l’altre li estem donant alguna cosa íntima i molt personal. Tot comunicant allò que sentim, pensem o fem, ens estem donant a l’altre, li lliurem part del que som. No es pot concebre vida humana sense llenguatge. “La vida humana depende de ese aire semántico que sale del ‘cerco de los dientes’, capaz de crear inteligencia, comprensión y solidaridad. Dar ‘logos’ es, en un sentido esencial, dar vida” (E. Lledó. Elogio de la infelicidad. Austral, 2005). Aquesta afirmació dona la raó primordial per fer que la llengua, començant per la materna i sense límit, sigui el pal de paller de l’educació i del sistema educatiu. Es tracta d’estimar i fer estimar la llengua. Si prenem la llengua com un do, que només s’engrandeix si es dona, si no, si s’escatima, mai no podrà ser una arma de confrontació en política educativa. Escoltar els primers mots d’un infant és màgia i ser-hi quan esclata i aprèn a enfilar paraules, mal pronunciades i cada dia autocorregides, és impagable. De sobte canvia la forma de comunicació amb l’infant. Fascina escoltar qui fa poc s’estrenava repetint i imitant noms de coses del món com de cop les explica i interpreta per si sol i amb les seves teories. És l’encanteri d’aprendre a parlar. Aprendre a parlar és una de les coses més complexes i essencials que fan les criatures en la primera infància. Com en tot, cada infant ho fa al seu ritme i necessita ser ensenyat. No n’hi ha prou posseint la possibilitat biològica i encara que el cervell en tingui capacitat innata, l’entorn de cada infant li ha de facilitar models lingüístics i l’ha d’estimular. Aprendre a parlar només es pot fer escoltant i parlant. Saber parlar permet moure’s pel món, entendre’l i poder-hi intervenir. Per això a l’escola s’ha de fer el possible i l’impossible perquè tot infant, sobretot els que no disposen d’un ambient lingüístic prou ric a la família, tingui temps i bona companyia per aprendre a parlar. Perdre temps perquè els infants aprenguin a parlar serà temps guanyat i és el primer pas cap a la inclusió i l’equitat social.