Dietari de l'okupa de l'altell

L'OMS va elevar el brot de coronavirus a la categoria de pandèmia i, seguidament, s'anunciava el confinament / Imatge: Carmen Luna (Saatchi Art) Dilluns 24 de febrer de 2024TardaSurto a caminar. El dia ens regala una albada de toffee, com aquells caramels dolcets que tant li agradaven a la iaia Vicenta i que s’enganxaven a les dents. Ha arribat a casa la novel·la de la Maria Lluïsa Amorós, Quan el passat ets tu. Ja tinc ganes de llegir-la! Tindré l’honor de presentar-la el dia 8 d’abril a la llibreria Ona de Barcelona.Ahir, els alemanys van anar a votar massivament, amb una participació del 83,5%, la més alta des de 1985. El conservador Friedrich Merz serà el pròxim canceller i ja ha anunciat que mantindrà el cordó sanitari a la ultradreta, el partit Alternativa per Alemanya (AfD). Malgrat que la AfD ha estat el segon partit més votat, no ha assolit les expectatives marcades pels seus líders. Això ha estat gràcies a la gran mobilització dels votants i a la reacció dels més joves, entre els quals el partit més votat ha estat el Die Linke, el partit de l’esquerra radical que ha fet bandera de la confrontació amb l’extrema dreta. Dimarts 25 de febrer de 2024TardaA la tarda a Caldes, he fet la sisena ruta literària pels escenaris d’El cor del balneari amb un grup del Centre Excursionista de Catalunya. Ens ha plovisquejat tota la passejada, per sort, la gent ha vingut preparada amb el paraigua. Molt agraïda que una vegada més hagin triat una novel·la meva pel projecte “Caminem amb les lletres”. De tornada cap a casa plou amb més ganes. Dimecres 26 de febrer de 2024TardaFa cinc anys de la pandèmia de la covid. Hi ha dos moments molt concrets que tinc gravats a la memòria. El dilluns 9 de març de 2020 es va celebrar a l’Hotel Palace l’entrega del 40è Premi Ramon Llull a l’escriptora Núria Pradas. Tiro enrere en la història d’aquest Dietari i llegeixo això: “Durant el piscolabis, saludo alguns amics, malgrat els advertiments de salut encara ens petonegem i abracem, ens costa deixar enrere aquest costum, som persones de contacte.” Tres dies després, el dijous, escrivia: “Ahir a la tarda l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va elevar el brot de coronavirus a la categoria de pandèmia, s’ha estès per 114 països, ja hi ha 118.000 casos i han mort 4.291 persones.” I aquella tarda: “Compareix la consellera de Salut, el conseller d’Interior i el president de la Generalitat i anuncien que el tancament serà a patir de demà.” El divendres 13 de març, primer dia de confinament, ja tenia febre i havia perdut el gust i l’olfacte. No vaig estar greu ni vaig haver de ser ingressada. Però llegir el que vam viure en aquell moment que ara sembla prehistòric i que semblava que havia de ser etern encara em resulta dolorós. Dijous 27 de febrer de 2024NitDijous Gras, sortim d’excursió amb l’escola a menjar la truita, la botifarra d’ous... L’herba dels camps encara està molt molla i anem al parc d’en Patufet, a Sant Pere de Vilamajor, allà poden jugar tranquil·lament.A la tarda, baixo amb tren a Barcelona a l’entrega del Premi Ramon Llull al convent dels Àngels al Raval, on s’ha celebrat els últims anys. La capella de la Mare de Déu dels Àngels està catalogada Bé Cultural d’Interès Nacional i està documentada des de finals del XV, quan una comunitat de monges procedents de Caldes de Montbui van passar a tenir cura d’aquest edifici situat a extramurs de la ciutat. Aquest any la premiada ha estat Estel Solé per Aquest tros de vida. M’agrada escoltar la guardonada que parla amb la periodista Helena Garcia Melero. Conèixer aquest primer tastet de la novel·la. I m’encanta coincidir amb amics, coneguts i saludats al photocall per tenir un record del moment i més tard al piscolabis mentre ens posem al dia. L’estona passa volant i encara haig de desfer el camí amb tren. Això vol dir que arribaré tard a casa, però haurà valgut la pena. Diumenge 2 de març de 2024NitTarda al Teatre Nacional. Hem anat a veure L’aranya una de les obres menys conegudes d’Àngel Guimerà. He trobat molt interessant la versió que n’ha fet en Jordi Prat i Coll, adaptant una obra situada a Barcelona a principis del segle XX a la Girona de 1968. Una relectura diferent d’una obra poc coneguda de Guimerà. M’ha agradat que els actors parlessin en català amb accent gironí. I, sobretot, m’ha agradat la combinació tragicòmica, el tractament de temes tan actuals i durs com la infertilitat o l’abús sobre les dones, salpebrats de comèdia, perquè, al cap i a la fi, l’essència dels catalans també és això: el seny i la rauxa.

Dietari de l'okupa de l'altell

Aquell moment que ara sembla prehistòric i que semblava que havia de ser etern