Les mares i els infants amb discapacitats són les heroïnes autèntiques del món real

Totes les mares sabem que ser mare no és una feina fàcil. Algunes et diran que és una feina bonica, agraïda i que t’omple d’alegria i d’altres et diran que s’allunya molt del que havien cregut i que, sovint, cansa més que una altra cosa. La majora de mares reals –a les pel·lícules, amics i amigues, tot és mentida, com als anuncis i als paradigmes mentals socials i patriarcals– us diran que la cosa té dies d’allò primer amb molta alegria i dies d’allò segon, amb molt de cansament. Totes les mares sabem, això sí, que és una feina non stop: les 24 hores del dia, els 7 dies a la setmana i durant uns 35 anys com a mínim. Sempre alerta en les diferents fases i edats de les necessitats, problemes, solucions, activitats i vida d’una o diverses personetes que en algun moment de lucidesa o d’ofuscació vas decidir que valia la pena de fer venir al món. Això si vas tenir la sort de poder-ho decidir lliurement, però aquest no és el tema de l’article. El tema de l’article d’avui és aquella mare. La mare que es va asseure al meu costat a les butaques del Teatre Auditori de Llinars del Vallès el diumenge passat al matí al concert de The Penguins –si no els coneixeu, feu-ho: no us en penedireu– i que va donar-me unes quantes lliçons de vida durant una hora llarga. Aquesta mare, aquella mare que no conec, va arribar al teatre amb el seu fill. El nano, posem-li d’uns 7 o 8 anys, anava amb cadira de rodes i tenia alguna mena de discapacitat tant mental com física. Era un nen molt rialler i no se’n perdia ni una al concert. I la seva mare em va semblar una heroïna. Em va explicar que arribava amb una mica de retard perquè havia vingut amb tren i el tren en duia, com passa normalment, no ens enganyem. Per als que no sou de Llinars, per situar-vos us diré que, a peu, de l’estació de tren (adaptada) al Teatre Auditori (també adaptat malgrat alguna llamborda malgirbada) hi ha uns 15 minuts a bon ritme. Empenyent una cadira d’aquestes característiques, mitja hora no te la deu treure ningú. Més el tren, el puja, el baixa, la logística vinculada i tot plegat. O sigui, una odissea. Però aquella mare –que sí que té una jornada de 24 hores, els 7 dies a la setmana, la resta de la seva vida o la del seu fill– encara tenia moltes coses per ensenyar-me: va descordar el nen de la cadira i, a pes, el va fer ballar, dret, amb ella, gairebé totes les cançons. L’alegria del nen quan ballava amb la seva mare era digna de gravar. I l’energia de la seva mare, digna de tots els reconeixements possibles. La mare va abrigar el fill abans de sortir al carrer i li va preguntar quan marxava si s’ho havia passat bé. El nano no va dir res, però era obvi que sí. Van sortir del teatre, per les llambordes, i cap al tren. I li va prometre una nova sortida ben aviat. No és la primera mare i el primer fill en circumstàncies semblants que conec i només puc dir-vos que aquestes persones anònimes o no, properes unes hores o per sempre més, són les heroïnes autèntiques del món real. Tenen prou suport? Prou ajudes? Prou xarxes? Ho espero de debò, perquè un article seria poquíssim.

Les mares i els infants amb discapacitats són les heroïnes autèntiques del món real

Aquella mare