L’esport femení es mereix un reconeixement més gran, i penso que en aquesta tasca hi hem de contribuir-hi tots nosaltres

Un tuit d’una de les jugadores del KH-7 BM Granollers, la Míriam González, deia que just el dia abans de l’exhibició contra l’Atlético Guardés, es complien cinc anys de l’ascens de l’equip a la Divisió d’Honor Femenina (DHF). Vaig trobar molt encertat que en fes memòria perquè en fer-ho es reconeixia el treball de totes les jugadores que les havien precedit. Arran del projecte que estem preparant amb l’Andrea de la Torre sobre la història dels equips femenins del club, hem pogut parlar amb les noies que, l’any 1967, es van engrescar a acceptar formar el primer equip del club. El seu origen el trobem en una iniciativa que elles mateixes havien tingut en organitzar uns jocs esportius, en els quals practicarien el que llavors anomenaven balonmano. A la temporada 1968/1969, van guanyar el primer campionat de Catalunya pel BM Granollers, però va acabar desapareixent a principis dels 70 i algunes de les jugadores van haver de marxar a altres clubs de la comarca. Pocs anys després, al col·legi de les Monges de Granollers, va sorgir un nou equip d’handbol. Va ser creat a partir de la il·lusió i l’empenta d’algunes alumnes que volien participar en un campionat escolar. Un any després, van ser acollides dins del club. Mentre parlàvem amb elles, ens adonàvem de que l’handbol havia estat una part molt important a la seva vida. Recordaven amb especial emoció una sortida, que ha esdevingut històrica per al club i que seria el precedent de l’actual Granollers Cup: el viatge a Partille (Suècia). Aquest equip, amb el pas dels anys, s’aniria consolidant. Va assolir dos ascensos a Primera Estatal que es van frustrar, ja que el club no els va poder assumir, i un tercer ascens que va acabar amb un acord amb el Canovelles on jugarien la majoria de les integrants de l’equip. A principis dels 90, va venir un llarg període dedicat a la formació, però a mesura que les jugadores es feien grans no podien continuar al club, ja que aquest no tindria sènior fins uns quants anys més tard. Va ser llavors quan va sorgir un equip que arribaria a Primera Catalana i que assoliria dos ascensos consecutius que les dugueren el primer any a la Divisió d’Honor Plata femenina i tot seguit a la DHF. “T’imagines?”, es deien entre elles les jugadores que van viure aquest període d’ascensos, una interrogant en forma de desig que les va dur allà on són ara: la DHF. No sé si les integrants de l’actual equip s’havien plantejat, al principi de la temporada, algun tipus de: “T’imagines?”, però han aconseguit uns resultats magnífics. He pogut veure tots els seus partits, ja siguin en directe al Palau o per streaming, i la veritat és que a la seva majoria he gaudit d’un handbol de primera línia. Recordar que ha estat una temporada marcada per les lesions –quatre de llarga durada– i per moltes concentracions amb les seleccions, i això les ha obligat a fer un treball encara més intens. Confiar en elles mateixes és el que ha fet possible superar els moments més difícils. Fa unes setmanes, al Cinema Edison projectàvem el film Una cuestión de género, que explicava les dificultats que, als anys 70, l’advocada –i posteriorment jutge de la Cort Suprem dels Estats Units– Ruth Bader Gingsberg va tenir per exercir la seva professió pel fet de ser una dona. A hores d’ara, afortunadament han canviat moltes coses, però encara queda un llarg camí per recórrer. L’esport femení no n’és una excepció, i massa sovint notícies banals del masculí destaquen molt més que altres de més transcendents del femení, que o bé queden relegades o, directament, silenciades. Fa pocs dies vaig tornar a veure un film que Richard Lester va fer sobre els Beatles. Es tracta de ¡Qué noche la de aquel dia! Un film sorprenent, potent, jove i explosiu que als anys 70 va fascinar-nos. Tot recordant-lo ara pensava que si ara féssim una pel·lícula sobre el KH-7 Granollers, podríem homenatjar aquest film posant-li: Quins partits els d’aquella temporada! Un títol que faria justícia a unes noies que ens han fet gaudir de l’handbol i que, sobretot, han demostrat tenir un esperit de lluita i una capacitat de treball extraordinàries. L’esport femení es mereix un reconeixement més gran, i penso que en aquesta tasca hi hem de contribuir-hi tots nosaltres. Una bona manera de començar a fer-ho seria anant al Palau a veure-les. On és el límit d’aquest equip? Penso que el seu gran mèrit és no plantejar-ne cap de concret i que la clau de tot plegat la va expressar molt bé l’Ona Veguè al seu Twitter: “Aquest equip no té sostre!”