Avui la novel·la s’ha posat a la venda. Em sento molt feliç i agraïda

Dilluns 27 de setembre de 2021
Vespre
Fa sol i calor. Començo a preparar la presentació de Cabells de gebre. Estic més dispersa que mai, falten només dos dies perquè arribi a les llibreries i sento un neguit com el d’un nen la nit de Reis. Alemanya es prepara per a l’època post-Merkel, socialdemòcrates i conservadors poden optar a la cancelleria. Sembla que la clau la tindran els verds i els lliberals. No entraré a comentar la seva política, però m’il·lusiona veure una dona ocupant un lloc de tanta responsabilitat. Sopem a la terrassa, però amb repel·lent de mosquits perquè estan molt pesats.

Dimarts 28 de setembre de 2021
Tarda
El Nació Baix Montseny ha publicat un article de la meva nova novel·la. Les formigues es passegen sense miraments per tot el meu cos. Vaig començar a escriure Cabells de gebre l’any 2013, poc després de publicar Confidències d’una reina. Hi he treballat durant anys i veure que és una realitat és molt emocionant.

Dimecres 29 de setembre de 2021
Tarda
La lava del volcà de La Palma ha arribat al mar i ha format una muntanya de més de 50 metres. Molts coneguts i amics m’han enviat missatges per desitjar-me sort, felicitar-me o fer-me saber que ja tenien el llibre. Avui la novel·la s’ha posat a la venda. Em sento molt feliç i agraïda.

Dijous, 30 de setembre de 2021
Tarda
Em llevo amb mal de cap. Aquesta tarda hem enregistrat l’entrevista que en Josep Genescà m’ha fet per a ràdio Puig-reig. El periodista de TV3 Jordi Sanuy ha publicat una ressenya de Cabells de gebre al seu blog, Paranoia 68. Us en deixo un petit fragment “A Cabells de gebre, Sagrera reflexiona sobre el poder guaridor de la natura, sobre l’amor, l’enveja i el compromís i també sobre l’ànsia il·limitada de poder, personificat en Bernat II.” “Aquesta història que s’acaba convertint en una gran novel·la d’aventures, amb plagues i epidèmies incloses. Tot està explicat de manera clara i concisa, amb molt de diàleg i un ritme trepidant. Els lectors també som testimonis directes de regnats convulsos i de guerres sagnants per mantenir el poder als territoris italians. El camí entre la glòria i la derrota pot canviar en qüestió de segons.”

Divendres, 1 d’octubre de 2021
Vespre
Avui, els meus companys de l’escola han tingut el detall preciós de penjar una publicació a l’Instagram un emotiu escrit amb motiu de la sortida del llibre i del bonic article d’EL 9 NOU d’avui. Continuo amb mal de cap. He anat a comprar-me una brusa, però ha estat inútil. Dies com avui no trobaria res ni en un mar de peces de vestir. Ens trobem a la plaça 1 d’Octubre de Vilamajor. Llegeixo l’article que vaig escriure el dia 2 d’octubre de 2017, tot sembla tan llunyà i tan viu a la vegada. Es respira decepció i emprenyament, però al mateix temps convenciment i ganes de continuar fent camí.

Dissabte, 2 d’octubre de 2021
Vespre
A tarda tinc la presentació a Sant Pere de Vilamajor, a casa. Estic neguitosa fins al moment de començar. Tinc la sort que m’acompanya la Maria Carme Roca, una escriptora que admiro. Coincideixo amb ella amb totes les apreciacions que fa del llibre. La presentació esdevé una conversa distesa. La Fàbrica s’ha anat omplint, hi ha un munt de cadires ocupades, però el silenci és absolut. Gaudeixo d’aquest moment que havia somniat tantes vegades amb els ulls oberts, els instants abans d’adormir-me cercant un pensament dolç per entrar al món dels somnis, talment com qui assaboreix un bombó. I abans d’acabar, la Mercè Prat, la dona de la cabellera que va inspirar els cabells de la Blanca la protagonista ens llegeix el pròleg, talment com si la ficció i la realitat s’haguessin fos. I hem brindat per nosaltres, per la vida, pel Montseny i pels llibres.

Diumenge, 3 d’octubre de 2021
Tarda
Encara tinc mal de cap, tot i que menys. Em sento com un submarinista fent descompressió. Avui Ràdio Puig-Reig ha emès el programa que vam gravar. Fan un gran servei de difusió cultural. Al vespre plovisqueja, recollim uns quants caragols. I aquest fet tan simple i quotidià em fa adonar del conjunt de coses a les quals he hagut de renunciar en aquests últims dos anys en què m’he dedicat en cos i ànima a escriure. Tot i que no me’n penedeixo gens ni mica. I m’ha vingut al cap aquella nena que viu dins meu, que amb només quatre anys, quan queien quatre gotes es posava les botes i sortia a buscar caragols amb una galleda tan gran com ella.