M’impacta aquest silenci que sembla acompanyar la vida exterior

No tinc por. Estic confinada amb la meva família, amb els meus amors. Estem bé. Tots. Sortim poquíssim. Poquíssim. I tenim jardí i imaginació, de moment. Fins hem plantat un hort. Dedico molta menys estona del que em pensava a llegir, perquè em costa molt concentrar-me, ho reconec. Però sí que és cert que vaig fent un curs a distància i he començat, amb peus de plom, una nova novel·la que encara no té títol, que viu en la incertesa de si serà o si no serà, de si acabarà, com els temps que ens toquen, una mica. He fet un hort. Petit, però valent i ple d’esperances. I el treballo amb les eines del meu avi. Eines que duien anys guardades al fons del cobert gràcies a la nostàlgia de la meva mare, que no llença res. La mare també està bé. No tinc por i no em puc queixar. Teletreballo. Sé que la cultura se’n sortirà i que els llibres, l’art i el teatre ens tornaran a emocionar. Sé que som un país petit i valent i, més que no pas mirar-me les xifres, em concentro en les iniciatives populars, en les xarxes de cosir mascaretes i bates, en les impressores 3D, en els taxistes que porten a casa els sanitaris gratuïtament després de cada jornada, en aquests herois sense nom que cada dia estan hores i hores al peu del canó, als serveis bàsics, sí, i als serveis mèdics, sobretot. No tinc por, no em puc queixar i els aplaudeixo. Aplaudeixo aquests herois i em guardo les meves opinions sobre els polítics i les mesures econòmiques i sanitàries perquè he decidit que no vull fer-me –ni fer– sang i que només vull mirar les coses bones, que sí, sí, sí, també n’hi ha. I valoro molt la meva llar i la meva gent i cada moment d’aquests petits però profunds que ara mateix m’ensenyen a tenir paciència, a valorar l’amor, a no rendir-se i a totes aquestes coses hippies que ara tenen tot el sentit del món. No tinc por, no em puc queixar, aplaudeixo els herois i m’impacta una cosa, això sí: aquest silenci que sembla acompanyar la vida exterior. Casa meva és plena de veus i el telèfon també me les acosta, les veus dels que estimo. Però quan surto a l’exterior, al supermercat i a la fruiteria, em sorprèn el silenci que regna arreu. Un silenci acompanyat de mirades per damunt de les mascaretes no gaire agradables. Un silenci dens, dur, desagradable. Un silenci de saludar poc i de lluny, d’evitar els hola i les converses. Aquest silenci m’impressiona. És ple de por, ple de desconfiança, ple de dolor. Un silenci que acompanya el dol de les persones que saben la mort d’algú dels seus familiars o amics i no el poden fer més lleu a base d’abraçades fortes. Un silenci que acompanya la mort dels que marxen sols en habitacions i les UCI d’hospitals. Aquest silenci és el virus i és el que caldrà fer esclatar.