No els parlo ni de bons ni de dolents perquè jo ja vaig aprendre fa molts anys que ningú no és el dolent de la seva pròpia història

Els ho dic, en part una mica consternada, perquè a totes les mares ens agrada tenir la veritat i no només opinions, que jo només tinc això, les meves opinions. Idees que se sustenten en les meves experiències, els meus desitjos, els meus sentiments i en ells dos. I miro d’explicar-los –sempre– que no els puc oferir res més que això. Que dir que sé el que passa realment a Barcelona o a Catalunya, que sé el que els passarà a ells o a mi o al món, que sé que el que faig està bé, que sé que el que jo crec és la veritat… és mentir-los. Qui els diu això, els menteix. Jo només puc explicar-los el que sé per mi mateixa, de primera mà. I d’això els parlo. Sense dir-los que cremar contenidors és una mala decisió o que la policia atonyina perquè és dolenta o que els polítics ens estan ben prenent el pèl. Tampoc els ensenyo vídeos de les xarxes socials. I no ho faig per protegir-los del món negre que els ha tocat viure sinó perquè vaig estudiar Periodisme i sé que la veritat, generalment, es troba fora de l’enquadrament, del tall o del titular. ls dic, això sí, que la violència m’entristeix. I que l’abús em repugna. I que els dies recents, els actuals i els que vindran, són difícils i injustos. I no els parlo ni de bons ni de dolents perquè jo ja vaig aprendre fa molts anys que ningú no és el dolent de la seva pròpia història i que les etiquetes compliquen més les coses del que ens pensem. Els deixo llegir, això sí, les cartes que m’envien el Raül o el Jordi Turull des de Lledoners. Perquè vegin quines són les paraules que fan servir. I com. I de què parlen. I els explico la meva experiència, la meva, no el que em van dir que va passar o el que he llegit, sinó la meva, caminant set hores des de Premià a Barcelona. Els ous que ens van llançar, els insults, les pedres que volaven i les banderes que onejaven els que llaçaven i insultaven. I els dic que no tots els que onegen aquesta bandera són així ni fan això, però que aquests sí. I els dic que el que més vaig corejar i sentir a la Marxa per la Llibertat va ser: “Sense els avis no hi ha revolució” i “llibertat presos polítics”. I els dic, oi, i tant que sí, que aquestes dues frases són belles, bellíssimes, i que, per a mi, són certes. I els parlo de rap i de l’Estela i de prohibir. I els dic que no em sento valenta per anar a l’aeroport o a Urquinaona, però que sí que em sento valenta per dir el que penso a cada article i a cada tuit. I molt, molt, els dic molt, que no tinc cap veritat. Bé, potser, que només en tinc una o dues: que els estimo i que tinc esperança.

No els parlo ni de bons ni de dolents perquè jo ja vaig aprendre fa molts anys que ningú no és el dolent de la seva pròpia història

Aquests dies els dic als meus fills, sovint, que no tinc cap veritat