Hi ha gent que se sorprèn quan es proclamen nous sants. Per què? És que no tenim confiança en la grandesa dels homes?

Hem entrat en la Setmana Santa. Això és un motiu per reflexionar, tant creients com no creients, sobre la santedat. Què hi ha de sant en el nostre món? I en la nostra vida? Què qualifiquem de sant, avui? Pròpiament, de sant només ho és Déu, per això la llengua hebrea (que no té el superlatiu) es refereix a Déu com a “sant, sant, sant”, que els cristians cantem en la litúrgia eucarística. Efectivament, Déu és el “sant dels sants”, el “santíssim”. Això no obstant, el Nou Testament ens diu –i l’Església no es cansa de repetir-ho– que tots estem cridats a la santedat. Certament, si mirem el martirologi romà hi trobarem una immensa multitud de sants. Però no només són sants del passat, sinó que cada dia es proclamen nous sants, homes i dones excepcionals per la seva fe en Déu, que els ha portat a fer grans obres en el nostre món. Hi ha gent que se sorprèn molt quan es proclamen nous sants. Jo em pregunto: per què? És que no tenim confiança en la grandesa de l’ésser humà? Jesús ja deia que del cor de l’home en pot sortir el pitjor, però també el millor d’ell. Si fem un repàs a la història veurem que efectivament és així. Sant Teòfil d’Antioquia (al segle II) deia responent a un pagà: “Si tu em dius ‘mostra’m el teu Déu’, jo et respondré ‘mostra’m primer com és la teva persona’, i llavors et mostraré el meu Déu”. Amb això volia dir: mostra’m primer si els ulls de la teva ment hi veuen, si les orelles del teu cor hi senten. Efectivament, Déu es deixa veure pels qui són capaços de veure’l, perquè tenen oberts els ulls de la ment. Això significa tenir en el cor la fe i la reverència a Déu. EFECTES DE LA SANTEDAT La santedat, però, no només té efectes en aquesta vida terrenal que vivim, sinó que l’anhel dels cristians per ser sants fa posar la mirada més enllà d’aquesta vida. És a dir, la Quaresma i la Passió són el camí no la meta per al cristià. La meta és la Pasqua, la resurrecció de Jesucrist, que creiem primícia de la nostra resurrecció. Cap allà és on ens dirigim. En aquest sentit, tot home es troba en la dicotomia entre el no-res i la plenitud de vida divina. Tard o d’hora haurem de decidir-nos individualment. Potser millor més d’hora que tard, no? Per això, afirmava sant Pau: “Ara és el temps favorable, ara és el dia de la salvació” (2Co 6,2b).