El moment polític actual és un dels més durs de la història recent del nostre país.

Dimarts, 27 de març de 2018
Matí
Soc d’abraçar la gent, de petonejar-la, de tocar-la. Són maneres de ser! Crec absolutament en l’efecte balsàmic de les abraçades i els petons, i de normal la gent agraeix les mostres d’afecte. Però alguna vegada m’he sentit cohibida després de petonejar algú. De seguida perceps que s’ha sentit intimidat i llavors et sap greu. Tot i que no me’n sap prou com per deixar de ser com sóc. No m’agrada la gent que dona la mà flàccida quan et saluda i que no t’aguanta la mirada, no m’agrada.

Tarda
El moment polític actual és un dels més durs de la història recent del nostre país i, malgrat tot, la vida no s’atura. Coexistim en una mena de bipolaritat col·lectiva per poder sobreviure al present. Sento a la radio que aquesta Setmana Santa l’ocupació hotelera fregarà el 80%. Ens hem acostumat a aquesta situació denigrant. Vivim manifestantnos, tallant carreteres, penjant llaços de protesta, escrivint cartes als presos, fent bufandes grogues, repiulant tot allò que ens agrada o ens indigna, enviant whats als nostres contactes… I som capaços de fer-ho paral·lelament amb les calçotades; passar uns dies a la platja o a la muntanya; anar a concerts, al cinema, al circ o al teatre… Som capaços de viure i res s’atura mentre seguim sense govern, amb les urpes dels ocupadors damunt nostre amenaçant tant com tenim; amb els nostres representants polítics a la presó o a l’exili; amb la llibertat d’expressió reprimida constantment; amb els nostres drets com a nació vulnerats a cada moment… Quan hi penso, sento una esgarrapada punyent dins les entranyes i em pregunto a què estem jugant, fins on serem capaços d’aguantar.

Dijous, 29 de març de 2018
Tarda
Gaudir d’un cafè en un bar amb el teu fill, parlant, escoltant-lo; assaborir un bacallà amb panses de la mare, que més que dejuni quaresmal segur que és un pecat de tan bo que és; anar a fer una pizza amb la família i pensar que asseguts al voltant d’aquella taula ho tens tot; prendre un gintònic, tu i jo, a la llum d’una espelma a la terrassa de casa com si fos el millor lloc del món; no tenir pressa per fer les coses i anar en pijama fins al migdia… Petits grans moments de felicitat. Potser per ser feliç cal ser inconscient, no tenir consciència de les desgràcies que ens envolten. Com podem ser feliços tenint coneixement de la realitat?

Divendres, 30 de març de 2018
Matí
M’he passat el matí escrivint, asseguda a l’altell veient com a fora llueix un sol preciós. Encara no puc explicar el projecte en què estic treballant [així que pugui, ja l’explicaré]. Només puc dir que va avançant amb força. Tinc molta feina, però estic contenta. M’agrada tenir projectes i l’energia per tirar-los endavant.
Més tard, començaré a llegir Cuatro meses d’en Toni Mora, la novel·la d’un amic que haig de presentar per Sant Jordi, de manera que ja m’hi puc posar. Per sort, el dia és llarg i dona per a molt. Aquestes seran unes vacances de eina, no hi ha més.

Tarda
Necessito aturar el cap, deixar-lo en blanc, no pensar en res durant una estona. Surto a caminar i intento estar pendent només dels sons de la natura. Em costa desconnectar, penso en mil coses i m’obligo a parar el disc dur, a no pensar.
Hi ha una idea que torna una vegada i una altra i es nega a abandonar-me: la gran riquesa de la nostra vida és el temps. Tenir temps per fer el que desitges, per dedicar als teus, per descansar, per no fer res… A partir d’una edat comences a pensar en el temps i en el fet que no s’atura, i arribes fins i tot a plantejar-te la possibilitat de fer un pacte amb el diable com l’Oscar Wilde en El retrat de Dorian Gray. No estaria malament poder conservar la joventut i que el que anés carregant els anys fos el quadre d’un retrat nostre, oi? No cal ser hipòcrites i dissimular dient que no, que el més important és poder anar fent anys, que patatim que patatam. Em sap greu, però no, quants no posarien l’stop si poguessin al seu rellotge biològic.
He pujat a peu fins la Font del Borrell. Després hem acabat d’arribar fins a Sant Elies en cotxe, la calidesa tènue del sol de tarda encara escalfava el cim encatifat verd. A la seva esquena s’albirava amb claredat el Turó de l’Home i a la banda de marina, tan neta, es podia veure la silueta d’un vaixell damunt del mar. Una autèntica poesia visual, per completar-la us proposo la cançó de Mil ocells de Txarango.