Tot un mot paradoxa, el d’avui. Perquè si ho demanéssim als grans segurament estarien d’acord que era un terme força […]

Ramón Martí i alsina (1826-1894) / MNAC Tot un mot paradoxa, el d’avui. Perquè si ho demanéssim als grans segurament estarien d’acord que era un terme força habitual en la seva joventut i que es va anar esvaint, senyal de les grans transformacions que hem viscut al llarg d’aquest tombant de segle; i encara més senyal el fet que ara reviscoli, perquè esdevé un indicador transparent del canvi d’orientació del pèndol de la història, que per a aquestes generacions que encara recorden ni que sigui el ressò de la Segona Gran Guerra és un evident pas enrere. La segona cosa que crida l’atenció tan bon punt el mires és l’origen; ben poc ensum lingüístic s’ha de tenir per no veure-li cara d’àrab, oi? I, tal com passa amb la majoria de mots que tenen aquest origen, a nosaltres ens va arribar a través dels veïns. Us copio l’etimologia sencera perquè té la seva gràcia: “del castellà arancel, antigament alanzel, d’origen àrab però d’etimologia incerta, possiblement de l’àrab al-anzâl, plural de nuzl, ‘producte, fruit’, de l’arrel n-z-l, ‘baixar, fer baixar’”. Què? Curiós, oi? Sobretot l’última part, aquesta arrel estrictament consonàntica (això l’àrab ja ho té), i a damunt amb un significat que costa d’associar a l’actual. Tanmateix, no sempre es pot seguir a ulls clucs l’etimologia, perquè, tal com he comentat manta vegades, segurament és la part de la filologia més incerta i amb més camp per córrer; es podria dir que n’és l’arqueologia, un àmbit en què constantment es fan troballes que modifiquen la certesa que se’n tenia fins aleshores. Dues coses més que cal saber sobre aquest mot: una, els derivats. Per un adjectiu, un de sol, no podem parlar de mot orfe; però vaja, gairebé, perquè el cert és que en són només dos, ell mateix i aranzelari. La mínima expressió de família. I la segona és una curiositat que crec que deu ignorar gairebé tothom, que és la tercera accepció del mot: ‘Forma de retribució d’algunes funcions públiques o semipúbliques’. És a dir, que a més dels significats de ‘Impost que paguen els béns importats a un Estat’ (que és justament el que l’ha fet tornar a primera plana) i de ‘Document (on es recull tot això)’, resulta que també hi ha funcionaris o equivalents que cobren determinades feines amb aranzels. La cosa tindria molta més gràcia si en aquest cas el mot funcionés com a moneda (“aquest mes he guanyat X aranzels”), però malauradament no és així i per tant ens hem d’estalviar la facècia. Una llàstima, perquè en aquest món de guillats a què ens estan arrossegant no és precisament cap bona notícia, estalviar-se acudits, amb tanta falta com ens fan.

Tot un mot paradoxa, el d’avui. Perquè si ho demanéssim als grans segurament estarien d’acord que era un terme força […]

Aranzel