La variant popular d’àrbitre, àrbit, que confio que els diccionaris recolliran algun dia.

Antoni Fabrés i Costa (1854-1938) / MNAC Hauria pogut triar VAR, clásico, federació o directament Reial Podrit, que és com el meu pare, fill d’una generació d’humor blanc forçós, anomenava aquesta encarnació de l’Espanya tramposa i sense escrúpols de sempre. Però al final m’he estimat més la forma del títol perquè així també hi puc esquitllar la variant popular d’àrbitre, àrbit, que confio que els diccionaris recolliran algun dia. En realitat, i per desgràcia, el tema no és gens nou, ans al contrari. En aquesta mateixa secció en vam parlar ara fa quatre anys –en aquell cas el robatori, l’enèsim, va tenir lloc durant un Barça-Rayo–, i les coses que en vam dir són perfectament vàlides encara ara –i temo que ho continuaran essent també la pròxima vegada–, de manera que les aprofitarem. Aquell dia començàvem amb l’associació d’idees entre l’arbitratge esportiu i els tribunals espanyols, que dirimeixen les batusses que tenim amb l’enemic, en aquesta farsa permanent de democràcia en què fem veure que és possible cohabitar. I d’entrada ens endúiem una bona sorpresa, perquè no ens imaginàvem l’origen del mot en qüestió. Resulta que àrbitre (i tota la seva família, que no és precisament escassa: quasi una vintena de derivats) procedeixen d’un verb tan poc prosaic com albirar. Encara que, per ser exactes, aquest titular s’hauria hagut de redactar d’una altra manera: el verb albirar té una vintena de derivats, dels quals més de tres quartes parts corresponen a la branca d’àrbitre. Sí, ara millor. Però anem a pams, que si no no s’entendrà res. Albirar és un verb amb dos significats (1. Formar judici sobre una cosa, imaginar-se com és. 2. Veure de lluny (una cosa) sense distingir-la bé), el segon dels quals és el que ha donat peu a l’ús quasi exclusiu que en fem avui, sempre en àmbits poètics. És un verb pràcticament inexistent en la llengua informal. Però en realitat es tracta d’una evolució, atès que prové del llatí arbitrare, que ja al segle XIII tenia el significat de ‘judicar’ i també d’examinar, veure sense ser vist’, derivat d’arbiter, -tri, testimoni ocular. El nexe semàntic no pot ser més clar. Així doncs, acomplida la transformació fonètica, albirar va generar tres mots més: albir, albirador i albirament. Només el primer s’escapa una mica del terreny de l’expressió lírica mitjançant el sintagma lliure albir, ‘poder de la voluntat de decidir lliurement’, no casualment intercanviable amb lliure arbitri. La setmana entrant el veurem, juntament amb els 15 que falten.

La variant popular d’àrbitre, àrbit, que confio que els diccionaris recolliran algun dia.

Arbitratge (I)