Els prats, els rius, els núvols; tot el que és natura pura és bellesa. A mi, però, deixeu-me amb els arbres

A la llera del riu Congost, a Llerona, hi un espai deliciós per a tothom / foto: J.M.B. Diuen de la bellesa del desert. Sí, hi he estat fent el turista damunt d’un camell amb una posta de sol que ondulava la llum sobre les dunes, era captivador. La immensitat del mar que cada estiu tinc al davant amb els seus colors canviants, des del blau marí fins al verd maragda passant per una ampla gamma d’ambdós, és un espectacle meravellós; els grisos del capvespre t’asserenen després d’una jornada de llum intensa que comença i acaba amb l’albada i el crepuscle, respectivament. Els prats verds, els rius, ara gairebé secs, la dansa dels núvols; tot el que és natura pura és bellesa. A mi, però, deixeu-me amb els arbres per sempre, siguin els que siguin, m’agraden de prop i de lluny. No em canso mai de contemplar-los en qualsevol lloc i estació. A casa, darrere la vidriera que dona a llevant i a poc més de 10 metres en tinc un conjunt alt i frondós: pins, alzines, roures i arbusts autòctons ben crescuts dels quals no recordo el nom. És temps que floreixi la mimosa amb els seus raïms grocs, escumosos i penjants. Més baixa és la cidònia, una mena d’esbarzer amb flors rosades. Tot això ho tinc a tocar. Durant la pandèmia o en dies plujosos, que ara tant costen de veure, havia contemplat aquest aiguabarreig de verds aixecant la vista del llibre i allargant els minuts de descans de la vista i la ment. Les moreres, a l’estiu, et fan ombra amb llurs fulles amples i en forma de cor. A la tardor es tornen d’un groc intens que travessades pel sol el filtren i donen una llum molt especial que va fent l’ullet al compàs del vent. A l’hivern, ja esporgades, deixen al descobert uns monyons amb les formes més diverses; ara hi veus una cara deformada, ara un vaixell i sempre amb aquells brots a les puntes que el podador ha deixat perquè a la primavera l’arbre hi creixi amb bona forma. A la llera del riu Congost, a Llerona, s’hi va crear un espai natural que fa les delícies dels veïns i dels ciutadans de pobles de la comarca. Consisteix en uns estanys amb aigua que ve de la depuradora de la Garriga que la fa habitable per a espècies aquàtiques, aèries i terrestres. No hi ha gaires arbres, gairebé tot són matolls i arbusts. Però hi ha un pi molt ufanós que s’inclina cap a les aigües i al capvespre es reflecteix a l’estany de manera que arbre i reflex componen una gran boca negra. Ara, a l’hivern, els altres arbres estan ben pelats. Hi vaig estar no fa gaire i, asseguts amb la meva esposa en un dels bancs de fusta cara l’aigua, vam contemplar una de les postes de sol esplèndides que encara es poden veure en aquesta època. Un cop el sol amagat, el majestuós pi va tornar a ser el protagonista de l’escena. Cada terra té els seus arbres autòctons. L’illa de Menorca és famosa per les seves precioses i pressionades cales, però l’estiuejant o el turista de platja se sol oblidar dels boscos d’ullastres que senyoregen per l’interior, com també obliden els milers de quilòmetres de parets de pedra seca o els poblats talaiòtics. No sabria com descriure exactament l’ullastre; he llegit que és el pare de l’olivera. De fet és una olivera silvestre. A Menorca n’hi ha de totes les mides; des dels que es queden en arbusts fins als que s’enfilen més amunt dels sis metres. El vent que sol dominar l’illa fa que aquests arbres acostumin a estar inclinats. Els seus boscos darrere les parets de pedra seca per a mi tenen un encant especial. Des de punts dominants fan la sensació de moviment, com si fugissin. Malgrat ser una olivera borda també fa els seus fruits que s’anomenen olivons i, tot i el seu petit volum, hi ha qui encara en fa conserves. L’ullastre és un arbre mediterrani i es troba en altres llocs dels Països Catalans, però com a Menorca enlloc. No puc deixar de tractar sobre els arbres que donen fruits, els fruiters. Les varietats també depenen del territori. A casa nostra els més comuns, i que la majoria venen a l’estiu, són els perers, les pomeres, els cirerers, els pruners, els presseguers, les figueres. Tots aquests i més, cadascun d’ells, donen diverses varietats de la seva fruita. Al Vallès en tenim de tots aquests, però allà on es conreen en grans quantitats és a les terres de Lleida, que es comercialitzen aquí i per a tot Europa. El mes vinent, març, les terres a l’entorn d’Aitona ofereixen un espectacle de colors amb la seva floració. Són terres ondulades que faciliten l’observació de grans extensions de colors, el dominant dels quals és el rosa. Sobre els arbres fruiters cal fer una menció especial dels cítrics: tarongers, mandariners i llimoners, dels quals se’n fan dues o més collites l’any i que ocupen bones extensions sobretot de Tortosa en avall, a la costa valenciana i murciana. L’hivern del 2023 vaig plantar al costat de casa un llimoner amb la incògnita de si li aniria bé el clima. Estic la mar de satisfet perquè ja ha donat vuit llimones. Podria parlar dels arbres que he vist anant pel món, sobretot per la part tropical i subtropical d’Amèrica. Aquí ens hem entestat a fer créixer palmeres i amb el canvi climàtic probablement ens en sortirem. A Amèrica em cridaren especial atenció els cocoters, que són més alts que les palmeres. Especialment altes són les sequoies que vaig veure al parc californià de Yosemite. Per a mi el més important és l’arbre en si mateix. És una joia de la natura. Ens dona fruits, ombra, ens relaxa la seva sola visió i és un gran xuclador de diòxid de carboni i emissor d’oxigen que tant ens convé per combatre el canvi climàtic.

Els prats, els rius, els núvols; tot el que és natura pura és bellesa. A mi, però, deixeu-me amb els arbres

Els arbres