L’actuació que s'ha fet a Figaró (com a altres pobles de Catalunya) és un pedaç que poc té a veure amb la prevenció dels incendis

Aquest article arriba tard. És possible que irreversiblement tard. Ja fa un mes que a Figaró s’estan fent uns treballs de neteja del bosc de tot el perímetre de la zona urbana. És una feina que porta a terme una empresa de gestió forestal que ha contractat l’Ajuntament a partir d’una subvenció de la Diputació de Barcelona. Es tracta de fer unes franges de seguretat al voltant del poble per evitar que en cas d’incendi el foc arribi a la zona habitada i provoqui mals majors. Segons marca la Llei de Prevenció d’Incendis, tots els municipis de Catalunya (i també propietaris privats) haurien de mantenir les zones forestals netes i protegides. Com passa sovint, l’economia dels pobles petits no dona per gaire i és la Diputació la que assumeix aquestes grans inversions. L’Ajuntament contracta un enginyer forestal que revisa que s’executi la subvenció com toca i alhora demana a una empresa externa que faci els treballs. Fins aquí, tot més o menys bé i lògic. El problema salta quan l’enginyer que decideix quins arbres es tallen es basa només en criteris estrictament tècnics i no té en compte la particularitat de cada poble ni aspectes històrics, estètics… i, en definitiva, deixa el sentit comú tancat al despatx.

Actualment, el 65% del territori català és superfície forestal. I aquesta xifra va en augment a causa de la desaparició de cultius i zones de pastura. Aquesta immensa massa de bosc és un polvorí per a possibles focs forestals. I més en un moment en què els experts ja alerten que els incendis, els aiguats o les riuades seran cada cop més violentes i incontrolables. I cal actuar. Però cal pensar en gran i demanar al govern que es prengui seriosament la gestió forestal i transformar els boscos com a motor de negoci que generin rendiment econòmic per fer-los més nets, més sostenibles i alhora més segurs. Una tasca que, fins ara, no ha estat mai la prioritat de cap govern.

L’actuació que s’està fent ara a Figaró (com a altres pobles de Catalunya) és un pedaç que poc té a veure amb la prevenció dels incendis. S’està creant una franja sense arbres de 25 metres d’ample en alguns punts del perímetre exterior del poble (sense lògica, només en una part i es deixen altres zones a tocar del bosc sense escapçar) per evitar que en cas d’incendi el foc tingui continuïtat. Però els que vam viure els focs del juliol de 1994 en primera persona sabem que un gran incendi com aquell és una bèstia imparable. Ara farà 30 anys, les flames van esborrar la vegetació de tota la muntanya de la Cuspinera en qüestió de minuts i van saltar la barrera de la C-17 i el riu Congost sense cap impediment. No n’hem après i tornem a tenir uns boscos bruts de mala herba i matolls que són pur combustible. És aquí on s’ha de fer la prevenció. Però, és clar, això és car i implicaria prendre grans decisions.

Ningú no nega que cal crear franges de prevenció. A molts punts del Vallès massa sovint veiem barris i urbanitzacions amb el bosc ficat dins les cases. I és quan ve una ventada o un incendi que llavors tots ens lamentem de les conseqüències. Segur que l’informe de l’enginyer de la Diputació que ha planificat la tala de Figaró és tècnicament impecable i s’ajusta a la llei. Però cal pensar en cada territori de forma individual i d’acord amb les seves peculiaritats.

A Figaró, s’ha aprofitat la creació d’aquesta franja perimetral per tallar molts arbres del nucli urbà. El primer gran error –que l’Ajuntament reconeix– va ser talar els cedres que feien de barrera de la C-17 a l’alçada de l’escola bressol. Una barrera visual i sonora plantada fa dècades que va desaparèixer de forma irreversible en un sol dia. I s’han talat eucaliptus de la zona de les piscines i estava previst erradicar els pollancres de la Font dels Gitanos… Arbres, tots ells, que no tenen res a veure amb el perímetre de seguretat. Això ha provocat una lògica reacció veïnal de rebuig. Figaró és un poble amb molt de bosc però també amb una gran ferida física i estètica: una autovia –ja gairebé autopista– que creua el poble de nord a sud i el parteix en dos. I cada arbre que maquilla aquesta vergonya, cada fulla que tenyeix de verd el formigó i cada tronc que fa més suportable el soroll dels camions amunt i avall és un regal que s’ha de preservar.

Quan es van tallar per error tots els cedres que feien de pantalla de la C-17 s’hauria hagut de parar l’execució de la franja. I rellegir el projecte. I, si calia, refer-lo i ajornar-lo. I explicar-lo bé a tots els veïns. Però hi havia pressa –es va treballar els dies de Nadal i Sant Esteve a tot drap– per poder complir amb els terminis de la subvenció. És molt important fer prevenció però tant o més important és fer pedagogia, donar una bona informació i acabar una feina amb la màxima sensibilitat possible. El resultat final sempre hauria de ser millor del que ja teníem. Malauradament, per a alguns arbres que han tardat dècades a créixer, ara ja és tard.