I què se’n farà de les Ardoileánh del món? Que se'n farà de l’occident que s’empetiteix i es buida?

Al mar d’Irlanda, a tocar de la costa de Connemara, hi ha una illa petita anomenada Ardoileánh. Aquesta illeta d’uns 80 acres, amb dos llacs, una antiga mina i moltes colònies d’ocells, ha sortit a la venda per 1,25 milions d’euros. Segons els arqueòlegs, a Ardoileánh hi ha hagut presència humana confirmada des del segle IVaC, tot i que hi ha indicis per creure que podria haver-hi hagut assentaments humans des de l’edat de ferro. A Ardoileánh, des del segle VII, també hi va haver una comunitat monàstica, de tradició cristiana celta. Avui dia sols queden unes restes dels edificis i de l’església, que han estat declarades monument d’interès nacional. Quan van marxar els últims miners a mitjan del segle XIX, l’illa quedà deserta. Actualment no hi viu ningú. Aquesta illeta pot ser un petit signe del pas del temps. Allà hi va haver presència humana des de fa milers d’anys, famílies, històries d’amor, drames, riures i llàgrimes, esperances, frustracions...; allà hi va haver una comunitat de pregària i de vida cristiana, monjos, oracions, lloances, ofenses, perdó, dubtes, fe, servei... allà hi va haver una comunitat de miners, feina, esforç, treball, cansament, dolor, economia, èxits i fracàs... i ara, està deshabitat, desert, en runes, solitari. Un no pot deixar de pensar que potser és aquest el destí últim de les nostres societats i cultures. Segles de vida, d’activitat, d’història (i històries) i amb el pas del temps, un declivi, un final. Alguns diuen que occident està fent-se cada cop més petit enfront de les noves nacions i continents emergents. Potser sí. Potser les cases s’aniran abandonant (cada cop hi ha menys natalitat), potser les esglésies s’aniran buidant (cada cop hi ha menys creients), potser aquí els llums s’aniran apagant mentre la vida i la fe encendran nous focs en altres terres. Potser sí. Però si quelcom ens ensenya la història és que la vida obre nous camins i que la fe arrela en cors nous. Per tant, la vitalitat i la llum no desapareixen, sols es traslladen. I què se’n farà de les Ardoileánh del món? Que se'n farà de l’occident que s’empetiteix i es buida? Si ens tanquem a la vida, si apaguem la nostra fe... potser sí que sols quedaran runes, restes, records i solitud. Ara bé, no oblidem la notícia amb la qual començàvem aquest espai: l’illa d’Ardoileánh està a la venda. Tant de bo l’esperança tingui 1,25 milions d’euros...