Una comarca anomenada AMB
Amb el nom d’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), l’actual organisme aplega competències i funcions d’aquesta escala, però a ningú no se li escapa que és fruit de la història de la construcció de la perifèria barcelonina.
En la continuïtat de la capital hi ha tres grans municipis de més de 100.000 habitants, però també uns plètora de petits municipis engrandits a la força durant el franquisme i també després, amb l’estrès de la pèrdua d’identitat. I, finalment, el cop de compàs va incorporar poblacions sense vincle directe amb la capital, com són els dels Vallès, fins a arribar a un carrer de Sabadell en un sentit de grandiloqüència expansiva sense funcionalitat ni cap justificació.
Dos terços dels 36 municipis de l’AMB sumen junts només el 16% de la població conjunta, amb un minifundisme destacat, quan Barcelona sola se n’enduu la meitat i l’Hospitalet i Badalona entre el 7% i el 8% del conjunt, cadascuna per separat. La meitat dels 36 municipis no arriben cadascun a l’1% de la població. És aquesta una configuració molt específica. Aquesta història explica que l’AMB es comporti com un municipalisme de segon grau, exactament similar a la resta de comarques en una funció assistencial que no és estrictament metropolitana, sinó clarament de complement, d’ajut. S’entén que l’AMB faci de paternal administració a ajuntaments menors crescuts de cop: amb serveis tècnics, amb projectes de major escala i amb una idea de creació de municipi real que deixa els originals com a districte electoral de primer grau, mentre que tot allò important queda centralitzat.
Tot això pot entendre’s com a explicació, però no és cap model sota el qual la institució es pugui engrandir i créixer en el camp, aquest sí, estrictament metropolità: mobilitat, aigües, economia, etc. O una cosa o l’altra; o cura de la perifèria veïnal de la capital o metròpoli en gran: ambdues són incompatibles. Aquesta és la contradicció de fons que encadena l’AMB. Per exemple, municipis com Terrassa i Sabadell, amb una llarga història al seu darrere i amb un municipalisme intens, no poden assimilar-se –amb tots els respectes deguts– a un Cornellà, que avui exerceix la presidència executiva de l’AMB. Aquests dos grans municipis, per exemple, han fet més habitatge públic que Barcelona mateixa, per la qual cosa, a sant de què aquests municipis –o un Mataró o un Granollers– podrien formar part d’una AMB ampliada com un municipi menor més? Totalment inviable.
És més: les diferències entre el Baix Llobregat i el Baix Besòs (Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià…) demanarien governs separats i propers, perquè de facto són dues comarques, com la polèmica de comparar el respectiu tracte rebut ja ens ha fet saber. El conflicte de l’AMB és que no sap ni pot créixer. Aquest és el problema i, en la mancança, crea un país per corones de centre a perifèria, que és un fet greu. Una capital amb llei i dinàmica pròpia, una primera corona anomenada metropolitana, que és un veïnat i, més enllà, una metròpoli tractada com a perifèria. Res d’això no es útil ni a Barcelona ni a la metròpoli real com tampoc a Catalunya, i potser només ho és a aquella perifèria immediata de la capital que organitza serveis comarcals en nom de ser, quan no ho és, la metròpoli. És clar que en la redistribució de recursos per part de l’Ajuntament capital cap a l’AMB tocarien a menys si aquesta s’ampliés. Però podem considerar que són un legítim deute històric de la capital vers la seva perifèria maltractada. Però no ens enganyem, el fet metropolità és de tota una altra escala, ara per ara inexistent i mal plantejat.
Metròpoli o comarca? Avui és tota una contradicció dual i paralitzant de l’AMB, sense resposta. L’AMB va bé als seus socis, que es queixen, però reben recursos, alguns dels quals molt significatius, per exemple en transport públic, sobretot per inversió i subvenció de la Generalitat, no pas per caixa pròpia. Cert que també amb un recàrrec de l’IBI, però no tots reben el mateix servei, ni molt menys, encara que tots gaudeixin de la mateixa tarifa, bonificada pel conjunt dels catalans.
Però la màxima ignorància del fet metropolità rau a Barcelona. Els seus ciutadans, quan surten, no es queden curts, perquè són plenament regionals, superen de llarg l’àmbit de l’AMB, arriben a Granollers, Mataró… Però la capital, en la seva ignorància, es deixa cloure en un espai limitat. Barcelona es deixa manar per una colla de capitans del Baix Llobregat, els quals li han segrestat del tot el concepte metropolità. I així va ella i així anem la resta. Barcelona desmuntant-se com a ciutat social, en nom de fer-se global, i la resta de metròpoli deixada com a simple perifèria, a la qual, a més, es demana reverència. Doncs amén.