La primera obra civil que Gaudí va fer a Barcelona va ser la Casa Vicens

Amb l’inestimable ajut que em brinda l’amiga Mar Tamburini Serra, he pogut saber que el seu avi, en Joan Baptista Serra de Martínez (1888-1962), va exercir unes temporades com a arquitecte municipal de Sant Feliu de Codines a la primera part del segle XX. La família Serra s’instal·là provisionalment al poble per tal que una de les filles de l’arquitecte, la Maria Lluïsa, es restablís, ja que havia passat el tifus. Els va quedar un agradable record dels vilatans i de la colònia estiuejant. Els Serra, amics dels Trinxet, organitzaven petites obres de teatre que representaven a casa de l’un o de l’altre i inclús van filmar en un àmbit íntim una divertida pel·lícula, vestits d’època, cinta que s’ha perdut i que si es trobés ara fora un tresor. Tant la vessant artística com la professional de l’arquitecte són certament esplèndides. Tocava el violí i la viola, pintava quadres, escrivia, feia ebenisteria i conreava el seu hort. Es va titular el 1914 i va conèixer Gaudí, amb qui va fer amistat, amistat que no es va circumscriure solament als oficis comuns, i com que en Serra era un apassionat de la música –va ser mestre de capella a la parròquia barcelonina de Sant Just–, Gaudí es va voler assabentar del funcionament de la nova Schola Cantorum. En un llibret titulat Gaudí i la música, publicat anys més tard per la revista Miscellanea Barcinonensia, Serra ens dona detalls del genial arquitecte, referits als seus gustos i concepció musicals. Per exemple, explica que Gaudí no tenia coneixements musicals en el sentit de teoria o solfeig ja que durant la seva infantesa no havia rebut cap mena d’instrucció ni educació musical i que de gran no s’havia preocupat mai d’aquest afer; ell mateix reconeixia que no estava dotat per aquest art, concretament, pel cant: “Tampoc em consta que li plaguessin les belleses de la música orquestral o simfònica. No era concurrent assidu dels concerts de la Banda Municipal, ni de l’Orfeó Català, ni d’altres agrupacions musicals barcelonines i al Liceu hi assistia de jove i per conveniència.” A en Serra, no obstant això, li faria moltes confidències de com voldria que sonés la música a la Sagrada Família: “Per a ell, la Música ideal a l’església era el cant Gregorià, unisonal i de ritme lliure, [...] l’art de Gaudí podem afirmar que està inspirat en el gregorianisme i si féssim un paral·lelisme amb la música, situaríem a Gaudí més a prop de Beethoven que de Wagner.” La primera obra civil que Gaudí va fer a Barcelona, concretament al carrer de les Carolines cantonada amb avinguda Príncep d’Astúries, va ser la Casa Vicens, obra de la que encarregaria la seva ampliació i reforma a Serra l’any 1925, encara en vida de Gaudí i amb la seva aprovació. L’arquitecte Serra la va embellir, i va alterar l’entorn de la casa, va dotar el nou jardí de fonts i va arribar a duplicar el volum edificat. Actualment la Casa Vicens se suma a la ruta Gaudí i resta oberta al públic, catalogada com a Patrimoni Mundial de la Unesco. Serra va ser l’arquitecte de diverses cases senyorials a la ciutat comtal, amb un marcat gust per l’eclecticisme. Es tracta de torres i xalets escampats a Sant Gervasi, el Putxet i Farró, Gràcia i Sarrià. Moltes han desaparegut fruit de l’especulació urbanística i, per la seva situació privilegiada, els espais han estat ocupats per edificis on s’hi han construït pisos d’alt estànding. Alguns d’aquests habitatges de la seva creació van ser la casa García Faria; les Tres Torres, un grup de cases al carrer Anglí; xalets al carrer Copèrnic i al carrer Doctor Roux; els xalets de la família Caralt, al carrer Escoles Pies, a la Via Augusta i a l’avinguda de Sarrià; la torre De Andreis, al carrer Herraiz; la Baixeras, al carrer Ganduxer; la Lladó a la plaça Galvany; la Pérez Sala, al carrer Reina Victòria; l’Armet, al carrer Modolell; l’Estrader, al carrer de Sant Lluís; la Bufalà, a la Diagonal; la Carrera, al carrer del Roser; la Jover, al carrer Rocafort. Serra també va ser dissenyador i va crear peces de mobiliari per al comte de Lacambra, un reliquiari per al Monestir de Pedralbes, mobiliari per al Saló del Conservatori del Liceu, etc. DE CLASSE ALTA I VOCACIÓ URBANÍSTICA M’explica la seva neta que l’avi Serra li donava consells més o menys d’aquest l’estil: “Si fas alguna cosa, fes-ho a poc a poc i bé. Si no, ho hauràs de repetir, perdràs el temps i et sortirà més car.” Aplicant aquesta mateixa filosofia de la practicitat, quan en Serra trobava unes sabates còmodes que li anaven bé i s’hi sentia còmode, en comprava cinc parells –que a les visites d’obra les destrossava– i d’aquesta manera no li calia perdre el temps buscant-ne unes de noves. Durant la Guerra Civil, el despatx de casa seva al carrer Herraiz, a Barcelona, va ser destruït, es van malaguanyar molts plànols, dibuixos i pintures, i el material que es va poder salvar, la seva esposa, na Mercè Mir, el va lliurar a Joan Bassegoda Nonell i ara resta dipositat a la Càtedra Gaudí. Joan Baptista Serra tenia un privilegiat sentit topogràfic, tal vegada heretat del seu progenitor, Josep Maria Serra Pujals, qui al seu temps va ser un acreditat topògraf. Com a bon urbanista que era, Serra de Martínez va exercir d’arquitecte municipal a localitats com Puigcerdà, on va fer el projecte d’urbanització de la plaça Santa Maria; Montcada i Reixac, on va aixecar l’església parroquial de Montcada i també va fer la decoració de l’església de Santa Eulàlia, la casa Valentine, el grup d’habitatges de l’empresa cimentera Asland i l’edifici de la Unió de Mas Rampinyo; Begues, on construiria l’església, el casino, la plaça Camil Rius i la casa pròpia d’estiueig; Sant Feliu de Codines, on elaboraria el plànol de la vila de 1928, al qual ja hi va incorporar el traçat de la futura Travessia; Ripollet, on edificaria el Mercat Municipal i les naus de la fàbrica Uralita, a Cerdanyola; Molins de Rei, on construiria el Grup Escolar Alfons XIII i les Escoles de la Doctrina Cristiana. UN VIAL NECESSARI, LA TRAVESSIA La Traviesa, segons escriu –en castellà– el pare Andrés de Palma de Mallorca a la seva Historia de la Villa de San Felio, va ser una petita via que de manera molt tímida es va obrir en el mandat a l’alcaldia de Llorenç Maurí (1920-23). Arrencava de la desapareguda era de Can Segarra, a tocar de la carretera principal, seguint per la baixada de can Mut al camí de l’església. Aquest incipient punt d’unió, només per als vianants, comunicava per unes dretes escales els dos grans barris del poble: la Venderia i la Sagrera, i quedava reduït a la baixada a la Fonteta i a la pujada a l’església. L’arquitecte municipal Joan Baptista Serra de Martínez és l’autor del plànol de Sant Feliu datat l’any 1928, on hi consten un total de 38 carrers i places, per res comparable amb els 165 carrers existents de l’actual nomenclàtor. Al plànol, Serra ja hi dibuixa el projecte de traçat del que haurà de ser la futura Travessia, les obres de la qual s’endegarien el 1930, quan era alcalde Joan Segalés Deulander i –com a dada merament anecdòtica– al poble hi havien censats 2.450 habitants. Aleshores, malgrat ser Sant Feliu un poble eminentment dedicat a la pagesia i amb treballadors del sector fabril, els poders fàctics, i per tant la decisió de quin arquitecte restaria al capdavant del municipi requeia en un grupet molt ben avingut d’il·lustres personatges que, uns anys abans, fundarien l’Atracció de Forasters. L’interès que mostraven per l’urbanisme local es fa palesa l’any 1925, quan la dita societat ret homenatge a un dels seus membres més actius i soci fundador, en Joan Badó i Calvó, empresari i hoteler: “Per l’entusiasme i amor amb què sempre ha contribuït al millorament urbà de sa vila nadiua.” De fet, si vols atraure forasters al teu municipi, a banda d’actes lúdics, cal que l’endreça i l’encant urbanístic sigui el primer dels teus manaments. La idea d’obrir la Travessia, el vial imprescindible que des de la carretera principal portés la circulació rodada directament fins a la plaça Major i, ja de passada, connectés amb la carretera cap a Gallifa i Sant Llorenç Savall, va ser idea d’en Nicolau Usart i Furriol, empresari i mecenes, nominat fill predilecte de la vila el 1917, que faria diverses obres d’embelliment al poble, la font de Carme Mascaró, als Albers, la Font de Cussonell, al Prat de Dalt, i faria construir i cediria als santfeliuencs el parc Usart. Tal com explica Francesc Garriga al seu llibre Nicolau Usart i els seus amics, referint-se a l’obertura de la Travessia: “És obvi que aquest projecte va trobar resistència per parts dels veïns i no va iniciar-se fins al 1928, quan Usart ja havia mort. Però qui va veure que Sant Feliu havia de millorar la circulació viària pels temps que vindrien va ser en Nicolau Usart.” L’encarregat que la missió arribés a bon port –es van haver d’enderrocar algunes cases, anivellar l’important talús existent i fer baixar el foc de l’encesa polèmica– va ser l’arquitecte escollit no pas a l’atzar, ja que era de primer nivell: en Serra.

La primera obra civil que Gaudí va fer a Barcelona va ser la Casa Vicens

Arquitecte municipal de primer nivell