Aquesta imatge no se me’n va de la memòria. Són els ferits de la vida, els que han quedat orfes d’alegria. A l’altre extrem tenim l’Occident ric

Aquest dilluns celebraré la missa del gall a la catedral a les 12 de la nit, com és tradicional. A la tarda, com cada any d’ençà que es va crear la diòcesi, celebraré també la missa del gall al Centre Penitenciari de Quatre Camins, i recordaré als germans que s’hi troben, com cada any, que ells també formen part de la família diocesana, i per això celebro aquest moment tan entranyable i familiar amb ells. Recordarem aquelles persones que estan privades de llibertat i no poden celebrar el Nadal amb les seves famílies, als qui la celebren prostrats en el llit del dolor als hospitals, o els qui es troben desplaçats i lluny de les seves llars per diferents causes, o les persones grans que viuen soles i que passaran el Nadal en solitud, o les que han perdut la il·lusió i l’esperança. Intentarem crear allí un petit espai i ambient nadalenc que recordi i actualitzi el naixement de Crist, que ha vingut a salvar-nos. El mes passat vaig ser uns dies a Mèxic, a la diòcesi de Querétaro. Vaig participar en els actes de la 25a Ultreia Nacional del Moviment de Cursets de Cristiandat de Mèxic, invitat pel bisbe d’aquella diòcesi. És el bisbe que va donar ordres perquè les instal·lacions de les 117 parròquies fossin habilitades com alberg per als emigrants provinents d’Hondures, El Salvador i Guatemala, que es dirigeixen cap als EUA, cercant un futur digne per a ells i per a les seves famílies. Famílies amb nens petits que fugen de la misèria; i on malauradament també s’hi fan presents els agreujants col·laterals que acompanyen aquests desplaçaments com ho són l’acció de màfies, la droga, la prostitució, etc. Justament aquells dies, part d’aquella caravana passava per la ciutat de Querétaro. La Conferència Episcopal de Mèxic va emetre una nota en la qual s’establia el compromís de “rebre amb caritat, acompanyar, defensar els drets i integrar els germans i germanes emigrants que transitin o que desitgin quedar-se amb nosaltres” perquè “ens inquieta el crit estremidor dels nostres germans d’Hondures i d’altres països centreamericans que han emprès una caravana en recerca de la supervivència, un èxode d’alliberament”. Aquesta imatge no se me’n va de la memòria. Són els ferits de la vida, els que han quedat orfes d’alegria. A l’altre extrem tenim l’Occident ric amb la seva bombolla de compres amb el perill constant en bona part de la població del consumisme i el malbaratament propi dels països rics que es converteix en una mena de religió perquè s’acaba centrant la vida en el que és merament material i programant l’existència de manera directa o indirecta, conscient o inconscient, com un culte als objectes que ens presenta la societat de consum amb una perversa habilitat, de manera que allò que és realment prescindible s’arriba a considerar-ho com absolutament imprescindible. Doncs bé, amics i amigues, per a tots arriba el Nadal. Aquests dies hem d’apuntar a l’essencial i recordar que en qualsevol situació, per dolorosa que sigui, és més fort l’amor de Déu i també ha de ser més forta la nostra solidaritat de germans per a canviar les coses, per a canviar el món, perquè aquesta és la voluntat de Déu. Celebrem el Nadal, el misteri de Déu fet home. Com ens ensenya sant Gregori Nazianzè en una homilia pronunciada el dia de Nadal: “El Fill de Déu accepta la pobresa de la meva carn a fi de fer-me entrar en possessió de les riqueses de la seva divinitat. Aquell que és la plenitud de la vida es fa no-res; es despulla de la seva glòria a fi de fer-me participant de la seva pròpia plenitud.” Crist ve a salvar-nos, a oferir-nos una nova vida, a ensenyar-nos a viure com a fills de Déu formant una gran família. Nadal és amor, pau, fraternitat. Que res ni ningú ens robi el Nadal. Feliç i sant Nadal!

Aquesta imatge no se me’n va de la memòria. Són els ferits de la vida, els que han quedat orfes d’alegria. A l’altre extrem tenim l’Occident ric

Arriba Nadal