El 'Glòria' és només el principi del que ens tocarà viure si no aconseguim reduir les emissions a l’atmosfera

“El Mare Nostrum ens està trinxant el Delta Nostrum... i el litoral Nostrum... i el país Nostrum... i el planeta Nostrum... que tal com el cuidem no sembla Nostrum.” Començo aquest article amb el text que m’ha arribat en un grup de Whatsapp del qual formo part, d’aquells grups en què gairebé mai no participo, però que aquests dies, a causa del temporal que està negant el país, m’hi he tornat més activa demanant i comentant fotografies dels diferents indrets del país. El seu autor és diu Balta –desconec el seu cognom– i el missatge em sembla molt suggerent, molt ple de contingut. Defineix bastant el sentiment de ràbia i d’impotència que jo mateixa sento en aquests moments, després d’anys i panys de clamar en el desert que estem maltractant el planeta i que tot tindria les seves conseqüències. A vegades les sentim llunyanes –no és que no hi siguin, és que passen lluny i no ens afecten tant–, i d’altres, com aquesta, ens toquen de ple. L’anunci del temporal Glòria que ha fuetejat amb força Catalunya, però també altres zones dels Països Catalans i de l’Estat espanyol, precedia la celebració de la Cimera d’Acció Climàtica de Catalunya el passat divendres 17 de gener. Hi van participar representants polítics, de les administracions i de diferents sectors empresarials i municipalistes, de l’ensenyament, de la cultura, del coneixement i el turisme de casa nostra. Una trobada en la qual vam trobar a faltar la representació del sector primari i dels col·lectius ecologistes. De fet, la Xarxa de Moviments pel Clima es van afanyar a fer notar el seu descontentament per no haver estat convidada a la cimera i van fer palesa la seva protesta i les seves reivindicacions una estona abans de l’inici de la cimera a l’exterior del Teatre Nacional de Catalunya, escenari que va acollir la reunió que era oficial, però que, a més, va tenir un caire solemne amb la clausura del president de la Generalitat Quim Torra. Si la cimera s’hagués celebrat aquest mateix divendres en lloc del passat i haguéssim tingut presents i frescos els efectes devastadors que la tempesta Glòria ha tingut al territori, la trobada hauria tingut un caire més dramàtic i contundent probablement. I l’exposició de motius i de compromisos voluntaris de les participants, s’haurien convertit en exigències necessàries i obligatòries, en deures d’obligat compliment i en la recerca de solucions conjuntes, siguin o no amables. I molt probablement també les xifres que s’apuntaven com el cost de no fer res haurien estat exemplaritzades per les primeres estimacions dels costos que tindrà refer les infraestructures malmeses i el restabliment dels danys materials, en els casos que es puguin restablir. Perquè, com ja és sabut, hi ha tota una part del Delta, del Delta Nostrum, que ha quedat submergida sota les aigües i que ha desaparegut literalment, així com els arrossars que han quedat inundats i no se sap si se’n podrà recuperar alguna part. I això és només el principi del que passarà i del que ens tocarà viure si no aconseguim reduir les emissions a l’atmosfera i reconduïm la situació a casa nostra, a Catalunya, a l’Estat espanyol, a Europa, al món. La bona notícia –si és que se li pot dir així– és que tant les ciutats i pobles de Catalunya com els d’Espanya i Europa han declarat l’emergència climàtica i estan començant a aplicar mesures i a dotar de recursos els plans verds amb vistes a una transició energètica. En aquest sentit, s’estan alineant esforços. Que no se’ns oblidi, doncs, el que ens acaba de caure a sobre amb Glòria i posem-nos ferms a treballar, i adherim-nos als compromisos de reducció del 50% de les emissions per al 2030 i posem –o imposem, si convé– les mesures necessàries per fer-ho possible. El govern ja ha posat en marxa la plataforma per recollir les adhesions i vol presentar-ho a la propera Cimera Mundial del Clima que se celebrarà el novembre a Glasgow (Escòcia). La mala noticia és que tot això està passant mentre al Fòrum Econòmic Mundial (WEF), que es desenvolupa aquests dies a Davos (Suïssa) i on –entre altres coses– també s’està tractant la qüestió del canvi climàtic, el president del país més poderós del món, Donald Trump, continua negant el canvi climàtic, i en redueix la lluita a plantar quatre arbres, mentre augmenta el seu to de ridiculitzar la jove activista sueca Greta Thunberg, que acaba de complir 17 anys i que amb la seva tossuda i sentida actitud ha conferit l’oxigen necessari –mai millor dit– al jovent perquè desperti i lluiti pel seu futur, que també és el nostre, però no tant, perquè ells i elles són més joves. Bé. Crec que aquest article no necessita gaires paraules. Només cal evocar les imatges que durant tota aquesta setmana ens han estat mostrant la força devastadora que poden tenir els fenòmens meteorològics extrems, que cada vegada tindrem més sovint si no aconseguim reduir les emissions. Perquè com vaig llegir en la frase d’un Instagram que acompanyava un vídeo de llamps i trons: “La Terra està molt enfadada, molt.”

El 'Glòria' és només el principi del que ens tocarà viure si no aconseguim reduir les emissions a l’atmosfera

Arriben senyals d’alerta per terra, mar i aire