Manifesta 15 és una sensacional operació eco-econòmico-politico-artística

Cert, a la cosa Manifesta 15 no li han sortit gaires crítics perquè la majoria d’artistes pensen que, si són bons minyons, potser algun dia els triaran a ells; perquè de fet –excepte alguns– depenen en bona part del sistema econòmic establert per a les coses artístiques; i perquè altres de més alt nivell esperen-depenen dels diners institucionals via concursos, premis o el que sigui. Resumint: dependents els uns i els altres; poc independents, doncs. Però és que a l’altre costat –els que ja no n’esperen gran cosa econòmica de l’art– tampoc no hi ha gaire alegria mental. Alguns i algunes cometen un error fatal, que és no tenir en compte tot el que s’ha fet en art contemporani al segle XX i part del XXI, just abans del seu suposat treball artístic.

Cal saber-ho, una petita volta al carrusel: Joseph Beuys i Fluxus; l’accionisme vienès dels anys 60, com Günter Brus, mort fa poc; Robert Rauschenberg, figura mundial –que va venir al Museu de Granollers i ningú no en parla–; Man Ray; Yves Klein, Piero Manzoni i el grup de Niça; l’imprescindible Chris Burden; Bruce Nauman. Més cap aquí: Douglas Gordon, Urs Fischer. També dones: Elena del Rivero, les viscerals escultures de Jessica Harrison, Nancy Rubins, Barbara Kruger… Prou carrusel. De moment. I un seguit inacabable de noms i treballs realitzats que no poden deixar indiferent cap persona interessada a fer art.
Llavors què estem fent?

Doncs passa que, si no tens en compte les coses properes en el temps, les ja realitzades, els treballs et poden quedar prims i escassos. Aquesta escassetat la promocionen crítics, curadors, promotors, tècnics, empleats, polítics i un llarg etcètera que, tot i sabent que ja s’han fet millor les coses abans que les que ara proposen, trien alguna cosa de poc nivell pel sol fet que és el que es fa ara, obviant les referències anteriors existents i emparant-se en l’intangible. I és el més fàcil. I cobren la minuta, fins i tot també escassa, que encara és més trist.

La cosa Manifesta 15 diu que és “ecosocial”, paraula que ens transporta no sabem ben bé on; que “equilibra conflictes”: millor seria, reduir-los o eliminar-los, o magnificar-los depenent de quin sigui el conflicte –una altra trampa del llenguatge–, i parla de “cuidar i cuidar-nos”, que deu incloure aquesta feblesa que es promou de l’artista com a ser dèbil i perjudicat, i doncs potser també mesell, oi? També “imaginant futurs”: si Arthur C. Danto fos viu, potser modificaria alguns fragments del seu icònic llibre Després de la fi de l’art.

I sobretot, que no se’n parla gaire, d’això, del que cobren els artistes escollits per Manifesta. Si mireu amb atenció el pressupost es tracta només del 33,96% del total. Jo vaig presentar projecte a Barcelona sense saber gaire que era la Manifesta i us puc assegurar que cap artista no s’hi podrà fer ric, si ha seguit les normes que figuren a les condicions contractuals.

Manifesta 15 és una sensacional operació eco-econòmico-politico-artística que té un pressupost –redactat en anglès, ens colonitzen a la primera ocasió que poden– de gairebé nou milions d’euros i que inclou partides de difícil anàlisi i comprovació com Overhead [despeses general?], 3,54%; Bank loan cost [costos de préstecs bancaris], 0,25%; Unforeseen [imprevistos], 2,40% i l’increïble IFM Service Fee [gestió d’instal·lacions integrada?!], 17,27%! Aquestes partides descrites, totes juntes, representen el 23,46% i un total de 2.071.242 euros. Impressionant xifra, no?

A mi, però, el que em va impressionar bastant va ser la Colau, per la seva falta de capacitat manifesta i haver arribat a alcaldessa de Barcelona, i comprar la Manifesta 15. I ara, juntament amb les restes de la Copa de l’Amèrica, de pressupost estratosfèric (53 milions d’euros!) i la invisibilitat manifesta, són les coses que ha de gestionar el metamorfòsic alcalde Collboni. Marró complicat a resoldre. Potser la solució només s’ha de fer a l’estil putxinel·li. A ell, un home bregat en tot tipus de pèrfides maniobres, li costarà manifestament poc surar just per treure el cap.

Però el que de veritat m’impressiona són les peces de Reinhard Mucha, artista alemany nascut el 1950, que treballa lluny dels circuits més comercials, i de fires i espectacles, i que mai no arribaré a poder emular, s’ha fet tard. Tot i això, no puc pas deixar-lo d’admirar. Cert.