Futur
#1 La civilització no ha funcionat bé, l’oficialitat ho decideix tot; aquesta obsessió pel control, i aquesta paranoia, ha donat com a resultat una gran esterilitat en aspectes fonamentals del comportament humà que, d’una manera o altra, no ha resolt cap dels cinc gegants: la lluita contra la pobresa, la malaltia, la ignorància, la roïnesa i la mandra.
#2 Com se’ls acut dir-nos que hi ha esperança? La capacitat de sostenibilitat de la Terra ja va ser superada els anys 70 del segle passat. Ara cal mirar ni molt endavant ni molt lluny; la superpoblació ho cardarà tot enlaire. El medi ambient tornarà la mossegada: fam, guerres, escassetat; però s’insisteix a consolar l’assassí planetari, quan el primer pas que caldria fer és abandonar la superioritat moral basada en la ideologia política i el dogma religiós.
#3 Anem endavant perquè no ens atrevim a retrocedir, demanem coses noves perquè no se’ns permet demanar coses antigues, ningú no demana el que desitja, demana el que imagina que pot aconseguir.
#4 Els humans preferim creure a saber, i requerim regles simples que resolguin problemes complexos; i com més depenguem del ramat més freqüent serà la creença en un Déu pastor.
#5 La ment lluita per conservar un cert nivell d’harmonia i trofeu emocional.
#6 Cada vegada que l’Homo sapiens ha arribat a un lloc, el que hi havia allà s’ha extingit; sabent-ho, l’ONU, l’any 2000, va elaborar un informe per a la reducció de la humanitat fins a 1.600 milions, mitjançant el control de natalitat. Fiasco.
#7 La natura va restaurant l’estat natural de fam i misèria; aquesta fam sembla l’últim, i més terrible, recurs de la natura. Si no hi hagués hagut fam i mort, no hi haurien sistemes nerviosos capaços de veure alguna cosa, i ni molt menys d’apreciar-ho i entendre-ho.
#8 Prometeu, d’Èsquil: Cor: Vas anar potser més enllà del que ens has dit? Prometeu: Vaig causar que els mortals cessessin de predir la catàstrofe. Cor: Quina cura els hi vas donar contra aquesta malaltia? Prometeu: Vaig posar en ells l’esperança cega.
#9 En art contemporani, tal com va el món, sense una gran capacitat de rebuig no es pot fer res.
Vist i considerats els escrits d’aquí sobre, com és que hi ha artistes que s’atreveixen a proposar No? Future!?, que d’altra part és una tergiversació del sentit que li donaven al seu eslògan els Sex Pistols, en el seu icònic senzill No Future (God Save The Queen). Doncs perquè són candidats a guanyar premis, que els hi donen; i potser també perquè les coses els hi han anat bé, en general, que això no acostuma a passar, però de vegades passa. I també pot ser que se la creguin, la cosa del ‘no? futur!’ Que jo mai no ho podria compartir, tal com he escrit més amunt, però la tendència mental de la majoria ho desitja ferventment. I llavors se’ls hi diu el que volen escoltar, que ja ens ho deia Èsquil a Prometeu, i no s’hi podrà pas fer res, perquè la diversitat mantindrà l’ínfim reducte d’esperança per sustentar el procediment, tal com es pensa que ha de ser. Jo penso més en res, en res ser o en ser res.
I que per contraposar al No? Futur!, d’en Jordi Colomer, proposo una peça de Hugh Hayden, Amèrica, del 2018, que potser ara, el 2025, ell li posaria el nom de Negotiation, i que ara el 2025, que sembla que és un mal present, i que potser també sembla un mal pressentiment del futur indefugible que indefectiblement ens vindrà al damunt, quan ja sigui present. Llavors, potser, fer, tal com proposa el filòsof Edgar Morín: “Lluitar amb més vehemència contra l’opressió, assumir la complexitat de l’espècie humana, i provar de viure poèticament.”