El camí que prenen les coses
Que sembla que tot pot ser d’una altra manera, però és extremadament difícil que passi d’una altra manera, perquè el ritme del diari, i de les pors també –la cagarel·la de les pors–, fa que acabi passant el que passa habitualment pel costum de la ment de repetir les accions més afortunades per al qui les pensa, i fotre l’altre, que n’espera un fet extraordinari, que no succeeix, perquè és veritat que les mentides siguin veritables i les veritats puguin ser una mentida, veritable també. La natura funciona amb una mescla de veritat i mentida per obtenir el desitjat o quasi evitar l’indesitjable. Així, si, per exemple, un polític menteix, o enganya, doncs ho continuarà fent, perquè és el que en la seva provatura li ha anat bé. Per què ho ha de canviar, doncs?. I fent-ho així genera potser la desafecció dels votants per la política, que la política ens obliga a entendre en coses que no en tenim ni idea i haver de tenir-ne una idea aproximada i, per tant, esbiaixada i incompleta doncs. I sembla que això ens portaria, potser, que abandonéssim la idea d’anar a votar, quan en realitat, si t’hi fixes bé, és de les coses més importants que els preocupa als polítics. Llavors, atenció a no exercir el dret de vot. Però si l’exerceixes, si et sembla que pot servir d’alguna cosa, lliurement, ho pots fer també amb la idea del vot negatiu, o el de vot de càstig, o digues-li com vulguis, perquè els candidats que poden ser escollits faran l’inversemblant perquè els donis el teu vot. En aquest aspecte estan atrapats. Potser és en l’única cosa en què ho estan, d’atrapats. Llavors tu pots, pots exercir el teu dret, no cal gran cosa més per trasbalsar l’escrutini, i etcètera.
Però no era pas d’això que volia parlar. Volia parlar del que passa quan et sembla que no passarà una cosa, i passa. L’art no ha de retre comptes gairebé a ningú i quasi de cap manera. Doncs, per exemple, us dic que quan fas una proposta als de l’altra banda (els que trien) i te l’accepten, vigila. Vigila perquè, si no ets provadament dels seus provadaments habituals, l’acceptació es pot convertir en el tancament dels sistemes de comunicació. Vull dir que no te’n diguin res més, d’allò ja acceptat, i que encara que hagi estat presentat en roda de premsa i publicat als diaris, les ràdios, les xarxes i les televisions, tant li fa. Tant li fa per continuar la pràctica de la incomunicació voluntària. Sembla estrany, oi? Però és un sistema testat ja en moltes ocasions mitjançant el mètode científic d’assaig i d’error; i no els ha pas fallat mai. Per què haurien de témer que no els hi funcioni? Els hi funciona. I per això poden encarregar a l’engròs tot el que els sembla i, si s’ho repensen i volen fotre a la bassa alguna cosa que han acceptat prèviament, doncs ho fan sense cap vergonya. Per què tenir-ne, de malestar no desitjat? Mentrestant tu esperes que la cosa vagi prenent cos i, si no t’ha passat mai res semblant, no acceptes que et pugui passar. I t’hi poses en contacte via e-mail. A continuació telefones, però no reps mai contesta. No els passarà res, als que ja t’han oblidat. Ningú no els demanarà explicacions. Una reclamació legal, amb advocats, al nostre país per aquest tema és perdre el temps. Etcètera.
Passen els anys i alguns desapareixen, o ho faran aviat. Procura, doncs, que no siguis tu. Però els que arriben de nou a l’altra banda, els que trien, adopten el procediment perquè també els anirà be. Està testat abastament.
Aquí funciona com la llei de l’oferta i la demanda: molt a demanar i poc a donar, afegint-hi un plus de mala llet i manca de respecte. Fora inversemblant que succeís en països propers de llarga trajectòria artística contemporània.
Si no has cursat amb èxit l’aprenentatge de la decepció, t’anirà malament, ho passaràs com quan experimentes la cosa del desamor no desitjat. Mala cosa que et neguitejarà persistentment. Però quan has fet un vol pel drama del dolor hospitalari, tot això fot riure, que és el que faig en totes les ocasions que puc dins la Farsa General, que els més espavilats en diuen Experiència.
Això que explico m’ho van fer en Valentín Roma, director de la Virreina, i en Pepe Serra, director del MNAC. No obstant això, pot semblar, tal com ho descric, que jo n’hagi estat l’escollit, el triat per invalidar els meus treballs artístics. Això, n’estic segur, no és pas així, és un error; n’hi ha d’haver dotzenes, d’artistes a qyu els ha succeït el desastre descrit. Jo en formo part dins de l’anonimat desgraciat. Soc un més, ja oblidat per als que trien, els de l’altra banda, que tampoc ningú no els ha demanat que recordin al detall tota la desafecció i brutícia que escampen indefectiblement i contínua.
Aleshores, el treball de Peter Fischli & David Weiss “El camí que prenen les coses” no sé ben bé del tot per què, però m’ha semblat indicat proposar-lo per acompanyar aquest escrit i donar-li nom. Potser hi té a veure la persistència mostrada davant de l’adversitat, com ho fa la força de la gravetat, sempre feble però persistent i inevitable pel nostre entorn. O potser per una fixació hipnòtica, que de vegades les peces artístiques tenen aquesta fixació sense saber gaire bé si venen a to. Però del que sí que estic segur, el que sí que cal recordar d’aquest escrit de final decebedor, és la frase que va escriure Arnoldus Geulincx per espolsar-se tot l’infortuni que un es va trobant a mesura que va fent camí: “On res vals, res vulguis.”
