Si vols sentir la satisfacció del teu propi mèrit, has de concedir mèrit al món

Passa ara d’aquesta manera al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona: horror vacui; accions per a hiperactius; no cal aprofundir gaire perquè el proper pensament ja pertany a l’altre esdeveniment proper; petit laboratori de l’espectacle, sembla que s’està més viu si et mous contínuament. Hi ha una cura especial per oblidar el passat proper i llunyà, i mantenir l’actual actual immediat; el fet espectacular en activitat constant; la justificació per omplir l’encàrrec de forma quantitativa, com si fos una competició tipus exhibició amb control de temps [ON SÓN ELS CATÀLEGS D’ART?]; el desbordar amb una riuada d’esdeveniments, on s’empaqueta a l’engròs acollint-se en l’intangible; validar el fet pel sol fet de fer-lo, tant li fa si no arriba als mínims contrastables; el suposat reflex dirigit com a inevitable, i fiable, on qualsevol acció o fet o conversa o el que sigui encaixa, perquè tot encaixa ja que el criteri artístic no és condició principal; i d’aquesta manera l’opinió raonada s’exclou i es valida la no-crítica en igual mesura que la crítica; i se sobrepassa per allau fins a provocar la fugida del discurs raonat. Tot val, tot vostre, res de tothom, quan tot sigui de tots res no serà de ningú. Escassetat artística generalitzada.

Però ara toquem de peus a terra: som al Centre d’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona. És un espai dedicat principalment a l’art contemporani des del 1987. Amb un bagatge impressionant, que pertany al patrimoni de Catalunya. [ON SÓN ELS CATÀLEGS D’ART?]

14 de setembre de 2023, Fina Duran va escriure a la revista digital El Temps de les Arts. I va explicar que l’actual director de l’Arts Santa Mònica, Enric Puig, havia llençat els catàlegs anteriors a la seva arribada. O sigui, tots. Sembla que al director la notícia el va empipar bastant i va provar que la revista esborrés l’article de la Fina. No ho va aconseguir, però el Departament (el de Cultura de la Generalitat) li va fer costat i van revelar que ho tenen tot digitalitzat. Jo diria que no és pas cert, però aquí es va donar per tancat l’afer. Fascinant despropòsit. Recordem que un dels objectius de l’espectacle busca eliminar la història. La nova veritat és el que nosaltres, els d’abans, en dèiem mentida.

És un error descomunal i una pràctica espantosa llençar catàlegs artístics, catàlegs que van ser fonamentats intel·ligentment no fa pas tant de temps. Tret que tingui a veure amb una decisió estudiada per protegir els esdeveniments que la direcció vulgui ara promocionar, així s’evitaria la vergonyosa comparació que algú en podria fer un cop comparada la intervenció artística: la d’abans i la d’ara. Llavors seria molt pitjor que erroni i espantós. Seria negar la història.

Sortosament un dia o altre la direcció de l’Arts Santa Mònica plegarà –o la faran fora, que seria el més assenyat–, perquè al nostre país tot és d’una provisionalitat descomunal, que tant destrueix el que està bé com el que està malament. Els caps de l’acció, els polítics encarregats de la cartera corresponent, canvien de parer i, si els hi convé, de convicció sense cap defalliment mental.

[ON SÓN ELS CATÀLEGS D’ART?] Llençats doncs. Ara parlo d’artistes llençats doncs, que jo conec. Si en quedaven, li han fotut a la bassa catàlegs a Pep Agut, Pep Duran, Ferran García Sevilla –per a alguns el millor pintor abstracte de les últimes dècades–, Carlos Pazos –que il·lustra també aquest article i que un cop assabentat del que escric diu que Santa Mònica, ara, és un centre culminant del cretinisme en les arts–, Francesca Llopis… I l’Altaió? En Vicenç Altaió en va fer un munt, de catàlegs i caixes de documentació de cada exposició que va organitzar: tot el que va trobar la direcció actual de l’Arts Santa Mònica també ho va llençar. Altres artistes que no vaig conèixer, com en Chris Burden –quina llàstima!–, que va morir relativament jove, artista d’una trajectòria mundial impressionant i que va fer una molt important exposició al centre, també llençat. Dan Graham, Alfredo Jaar, Philippe Stark, Enzo Mari, Ettore Sottsass, Angel Jové, Joan Miró, Hannah Collins, Rainer Fetting, Zush, Pistoletto… llençats! I en Joseph Beuys, un dels artistes més influents del segle XX i de prestigi mundial. A l’Arts Santa Mònica Beuys va mostrar la mítica exposició internacional “Diffesa della natura”, una avançada visionària sobre el concepte d’ecologia que vindria més endavant… També llençat! Hòstia, noi! En un país civilitzat culturalment això seria impossible que succeís.

Recordo bé algunes de les exposicions: jo hi vaig fer una peça de so amb en Pep Duran a “Mudo”. Més tard hi vaig instal·lar “Temporal”, una simulació acústica d’un temporal, com un desastre immòbil que no obstant s’apropa –peça premonitòria?–. Recordo també les taules amb frases de Pep Agut, impecable treball de nul·la objecció. Però el que em va deixar trasbalsat –i encara hi penso ara, després de tants anys– va ser “Un elefant als limbs”, instal·lació artística de Carlos Pazos. Va ser possible perquè la direcció de l’Arts Santa Mònica d’aquell moment va fer tot el necessari per fer-la. I el pas dels anys l’ha millorada, en el record, en el catàleg editat, en la memòria, en l’imaginari d’alguns, que és com funciona la cosa de l’art. Un va veient, però també recordant, i conforma una imatge general d’allò que és valuós, i també d’allò que és podrit, i dels mots podrits a la boca, que diria en Manel Clot, un altre traspassat oblidat, com en Goethe. De vegades va bé de recordar en Goethe o alguna cosa de Goethe. Això li podria anar bé a aquest director actual de l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona. Goethe deia que si vols sentir la satisfacció del teu propi mèrit, has de concedir mèrit al món. I un fragment del món de l’art és dins els catàlegs llençats de l’Arts Santa Mònica.