Assessor
Estic segur que molts deveu recordar aquells rètols que es veien –encara se’n deuen veure, diria– als portals dels edificis anunciant serveis d’assessoria. Solen conviure amb els de gestoria i també els bufets d’advocats i altres feines de paperassa. Potser ja no sereu tants els que tindreu present en quin moment aquella paraula tan burocratesca va guanyar dues esses; és a dir, en quin moment la vam començar a veure escrita en català. Devia ser a partir dels 80, segurament, encara que el detall tampoc és gaire important. El que compta és que si en català s’escriu així –i la seqüència de dues esses dobles seguides, que comparteix, ves per on, amb assassí, no deixa de tenir la seva gràcia, visualment parlant– és perquè derivat del verb seure.
Es tracta d’una branqueta molt curteta, gairebé invisible entre les desenes de derivats de sedere, que en llatí tenia originalment el significat de residir. Són concretament quatre termes: assessor, assessorar, assessorament i assessoria. Una petita família que ha anat ampliant el seu radi d’acció a poc a poc, des d’aquestes assessories comptables que dèiem fins a l’actual esclat d’assessors en l’àmbit polític i financer –i acadèmic, és clar–, passant pel que va ser tal vegada el seu moment de glòria, l’assessoria d’imatge, poc després devorada per la febre del catanglish en forma de personal shopper i esnobismes per l’estil. Una ampliació que tanmateix no ha implicat polisèmia, cosa que filològicament resulta molt còmoda perquè la quantitat de significats es manté pràcticament invariable. Assessorar continua volent dir pràcticament el mateix que ara fa cent anys: “1. Assistir o donar consell com a assessor; 2. Donar el seu dictamen el lletrat assessor; 3. Prendre consell, il·lustrar-se, prop d’altri elegit com a assessor; 4. Escoltar, consultar el dictamen del lletrat assessor.” I para de comptar. Com es pot veure, a més a més, totes quatre accepcions d’allò més pròximes, de manera que pràcticament no hi ha possibilitat de confusió ni malentès –ni, per desgràcia, tampoc gaire de jocs de paraules.
El més rellevant, doncs, és la provinença del mot. Esdevenir assessor com a sinònim de seure. “Cria fama i fote’t a jeure”, diu la dita. Que aquí podríem parafrasejar en: “Accepta un càrrec i fote’t a seure.” També hi escauria, és clar, una versió del clàssic pidelaserrià que digués “Els tres vicis del burgès: menjar, seure i no fer res.” L’etimologia, com passa sovint, ja ho sabia; som nosaltres que badem.