Per combatre la greu sequera que assola el nord-est de la Xina, les autoritats d’aquell país provocaran pluja artificial

Diu la història que va ser sant Mamert, un bisbe francès del segle V, el qui va inventar les processons penitencials per suplicar la intervenció divina perquè plogués. En aquells temps, una sequera tan prolongada com la que hem patit enguany hauria representat per als pobles haver de passar fam una llarga temporada. Van ser, doncs, unes processons que es feien per indicació de la jerarquia eclesiàstica, seguides amb gran devoció i esperança; el sacerdot feia servir ornaments morats amb estola i capa pluvial i sota el lema d’Ad petendam pluviam [Per demanar plujar] es feien rogatives a l’Altíssim i als sants, entre els quals sempre n’hi havia un de molt proper que era el patró o la patrona de la vila. Una vegada, en una d’aquelles processons encapçalada pel Sant Cristo Gros, i recorregut devocional del qual anava des de la església parroquial de Sant Feliu de Codines fins a la ermita de Sant Climent, amb un pietós i respectuós silenci que només trencava el caminar pausat dels feligresos, en passar la comitiva pel camí de la costa es va sentir un tro, i el xàfec que va venir a continuació va ser tan intens que els que portaven la creu van abandonar-la –per aquí enllà– a un repeu del camí i van córrer, com tothom, per protegir-se del diluvi. No obstant això, davant dels possibles canvis sobtats de la climatologia, com les tempestes i pedregades, l’Església sempre obria més d’una escletxa i vet-ho aquí la segona: els comunidors. Els comunidors o conjuradors eren petites porxades de pedra als quatre vents instal·lats en un lloc proper a l’església; d’altres estaven situats en una torre formant parella amb el campanar, però sempre a una alçada més baixa que aquest o incorporats al mateix campanar. Quan el cel amenaçava tempesta, se celebrava un ritual d’exorcisme dins el comunidor i el capellà repetia la lletania A fulgure et tempestate [Del llamp i la tempesta], per acabar espargint aigua beneïda als quatre punts cardinals: “Contra fulgur et tronitua et tempestatem et grandinem” [Contra els llamps i els trons i la tempesta i la calamarsa]. En un registre de 1638 del llibre de l’Obra de la parròquia de Sant Feliu de Codines, hi ha aquesta anotació: “A Francesc Roure, per adobs del comunidor, 3 sous”, i al llarg dels anys se succeeixen partides semblants, senyal que el comunidor –per poc que es fes servir– havia d’estar sempre en perfecte estat de revista i ordre. Joan Arimany, a la Revista Taüll, explica: “El mateix campanar, a un nivell de la construcció sota campanes, es podia destinar a comunidor. Aquest és el cas del campanar de Sant Quirze Safaja construït pel mestre de cases francès Joan Bonefacia, a partir de 1670, a la segona planta del qual té les quatre finestres, obertures de petites dimensions dirigides als quatre punts cardinals. Tenia la finalitat expressa de fer de comunidor tal com consta al contracte d’obres. Per la similitud i mateix període de construcció, alguns dels altres campanars parroquials de la zona (Castellterçol, Caldes, Sant Feliu de Codines) també podien haver ubicat un comunidor a la planta situada sota campanes.” El científic 'sembrador de núvols' Vincent J. Schaefer. Yale School of the Enrionment. Bombardeig de núvols als Estats Units. Pati interior de l'Hotel Peninsular. TORPEDINAR ELS NÚVOLS M’arriba la noticia, no sense una certa inquietud, que per combatre la greu sequera que assola el nord-est de la Xina i que amenaça els seus conreus, les autoritats d’aquell país provocaran pluja artificial gràcies a la tècnica del cloud seeding, que consisteix a sembrar núvols per fer ploure. Es deixa anar un compost químic de iodur de plata a l’altura dels núvols, el procés del qual es fa des de terra fent servir llançamíssils, o amb unes bengales d’aquest mateix compost, amb avions. El iodur de plata actua com a nucli condensador i transforma el vapor d’aigua en gotes. Argumenten els tècnics responsables asiàtics que d’aquesta manera també es contribueix a combatre els efectes de la crisi climàtica. El que no diuen és que el fet de provocar precipitacions artificialment en un lloc anirà en detriment que no plogui en un altre, i tampoc no expliquen que el iodur de plata –una sal– és tòxic, i cau sense control sobre els conreus i les persones i encara no se sap del cert quin pot ser el seu efecte contaminant. Alguns membres de la comunitat científica asseguren que els seus efectes podrien ser cancerígens. Torpedinar els núvols amb iodur de plata no és pas una moda d’ara, ja que el 1946 el químic Vincent J. Schaefer, investigador dels Laboratoris de General Elèctric, ja ho va descobrir i ho va fer servir. El 1981 Espanya va participar en un projecte liderat per l’Organització Meteorològica Mundial (coneguda per les sigles en anglès WMO), on es tractava el tema de la sembra de núvols. Tot i que el projecte es va paralitzar, anys més tard algunes cambres provincials agràries i associacions d’agricultors, per evitar les pèrdues que causen les pedregades, van sol·licitar subvencions per a la sembra de núvols –i les van obtenir–. El mateix iodur de plata també es fa servir contra la pedra, i quan l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) donava l’avís de risc de pedregada l’operatiu es posava en marxa, com és el cas del consorci d’Aragó, que havia comprat el material als EUA i l’Administració els va pagar els equips i l’assessoria científica de la Universitat de Lleó. Ara, cada cop més freqüentment veiem al cel els chemtrails, semblants a les ratlles de fum que deixen al seu pas els avions de passatgers, i que són esteles químiques de condensació que, segons alguns teòrics, formen part de la geoenginyeria, i se sospita que alguns governs són els qui ordenen alliberar secretament altres substàncies –nocives?–a l’atmosfera... Per treure una mica de ferro a aquest assumpte tan tenebrós, deixeu-me relatar aquesta simpàtica anècdota que m’explicava el meu avi: un parell de pagesos, pare i fill, cavaven plegats al seu camp. El jove, que en passava més via, havia anat avançant i havia deixat el pare enrere. Mentre feinejava, el vailet, de tant en tant, treia una ampolla de vi que duia a la butxaca i, a morro, anava traguejant; quan l’ampolla va ser buida la va llençar enlaire, amb tan mala fortuna que va anar a parar al cap del seu pare i el va deixar mig estabornit. Just en aquell precís instant, el pare, estès de panxa enlaire per l’impacte, va veure ben amunt, creuant el cel, un avió de passatgers. “Malparits! –va cridar agafant l’ampolla de vi que li havia obert el cap–. Deixen anar la merda sense importar-los on caigui!” D’AIGUA, QUE NO EN FALTI Aquest assumpte de la pluja, de l’aigua, fa rumiar molt. El 1917 es creava a Sant Feliu de Codines l’Atracció de Forasters. El seu nom, no cal dir-ho, manifestava quines eren les intencions i volia ser una còpia de les abans ja fundades, com la de Palma (1905), per atraure el turisme de sol i mar a Mallorca, que ja havia rebut visites de diversos personatges de les elits europees; la de Barcelona (1908), que reclamava visitants de més enllà de les nostres fronteres amb l’oferta turística i cultural de la capital catalana, alhora que potenciava la resta del país; i el turisme de proximitat –o sigui l’estiueig al camp– com el que oferia la vila de Sant Feliu de Codines, amb les 22 fonts d’aigua de boca –algunes dels seus encontorns– on anar-hi d’excursió a fer fontades. El mes d’octubre de 1916 va aparèixer un document que fa referència a la creació de l’Atracción de Forasteros de San Feliu de Codines i que té com a impulsor d’aquesta entitat el santfeliuenc Joan Badó i Calvó, el Xaus. El Xaus era un individu dotat d’un gust exquisit per la natura, un amant de l’aigua. A l’hort del davant de casa seva, a Sant Feliu, hi va fer muntar un jardí amb salzes i un brollador d’aigua contínua al bell mig. Era hoteler i empresari i el 1912, juntament amb Regàs i Maulini, van adquirir l’Hotel Peninsular del carrer Sant Pau de Barcelona. L’hotel, que aleshores va ser refet en part, conserva un pintoresc pati interior de tres plantes d’estil modernista, on s’hi veu la petja del Xaus. Una elegant decoració amb el sol hidràulic i testos gegants amb plantes de margalló i kènties; dels balcons hi pengen, pothos, heures i falgueres, tota una delícia en un espai que reclama aigua, i que ja es veu que aquesta no hi pot estar absent. A en Joan Badó i Calvó, pòstumament, li van publicar el llibre Las setas en Cataluña (Imprenta Elzeviriana, 1940), un manual útil i educatiu per practicar-ne la recollida. Ai, amic Xaus! Vos i jo sabem que, si no plou, de bolets no se’n faran.

Per combatre la greu sequera que assola el nord-est de la Xina, les autoritats d’aquell país provocaran pluja artificial

Atraccions