Avall que fa baixada
L’1 d’octubre de 1911, el Down-Car Club de Barcelona, d’acord amb la Comissió de Festes de Sant Feliu de Codines, havia organitzat una gran prova de cotxes sense motor que va ser un èxit complet, gràcies, entre altres ingredients, al fet que la composició dels equips era mixta: el tripulant era un home i l’acompanyant, una dona. Els tres primers classificats van ser, per aquest ordre, l’equip format per Josep Maria Armangué i Paquita Portusach; Francesc Mestres i Enriqueta Roig, i Manel Armangué i Rosita Armangué. Qui va fer la crònica per a la revista esportiva Stadium va ser el seu col·laborador Josep Maria Armangué, un jove barceloní que va fer la carrera de Medicina i que quan va ampliar els seus estudis a Anglaterra es va capacitar en una altra mena de carreres, les de velocitat.
S’explica que el Centre Excursionista de Catalunya va presentar el jove de 17 anys Josep Maria Armangué i Feliu a una prova de bobsleigh que el 1907 s’havia de celebrar a França, la Copa President de la República Francesa. Per manca de neu es va haver de suspendre i Armangué va aprofitar el bob i l’hi va instal·lar quatre rodes de bicicleta i un fre, que era una rudimentària palanca feta de fusta que, en accionar-la, fregava a terra i amb més o menys fricció alentia la marxa del vehicle, tenint en compte que aleshores les carreteres encara no estaven asfaltades.
A Rússia, el 1764, Catalina II ja baixava amb caixons amb rodes i d’aquí va venir l’expressió muntanya russa. Al Regne Unit d’aquesta mena d’artefactes n’hi deien downhill-wagons i als EUA, bob-cars. Aquests primers enginys van ser construïts de manera casolana, amb xassís i carenat de fusta, rodes de bicicleta i sense suspensions, el volant d’un diàmetre més que considerable, seients en tàndem –ah!– i, com ja he dit abans, sense motor; per tant les curses es feien baixant per pendents, algunes de les quals tenien fins a 10 quilòmetres. A Catalunya aquestes curses vingudes de la mà d’Armangué van conservar el mot anglès down-car, i el 1909 es van reglamentar les competicions amb l’organització de la primera Copa Barcelona. A la península Ibèrica també se celebraven competicions: al País Basc, de goitik behera –que vol dir de dalt a baix– o a Astúries, de carrilanas.
Aquí s’aprofitaven diverses carreteres; la del Tibidabo, amb sortida des de l’hotel Vista Rica i fins a Can Gomís; la de Vallvidrera, fins a l’estació de baix del funicular; el Turó de la Rovira; l’Arrabassada; de Montjuïc fins al Paral·lel, etc. El 1910 es va celebrar la primera Copa Sant Feliu per la carretera que mena a la veïna localitat de Riells del Fai i a Castellterçol coincidint amb la festa major també van organitzar la seva cursa de down-cars.
Aquelles competicions ben aviat van ser un gran atractiu del qual ja se’n feien ressò diversos mitjans de comunicació com el setmanari Eco de Sports o diaris com La Veu de Catalunya, La Publicidad, El Poble Català i La Vanguardia. El públic que hi assistia quedava sorprès de l’alta velocitat que agafaven aquelles màquines, empeses per la força de la gravetat, a les quals, per fer-les córrer més encara, alguns tripulants hi afegien pes extra. Els accidents, doncs, eren freqüents, com el que es relata en una de les cròniques de la segona Copa Sant Feliu: “Durant els entrenaments que es van fer al matí, es va haver de lamentar un sensible accident degut a una imprudència, en pujar al cotxe cinc persones, un pes excessiu que va fer que, en arribar a un revolt, el cotxe cedís per la part de les seves rodes, insuficients per traginar tant pes i bolqués. Miraculosament tots en van sortir indemnes. El cotxe pertanyia als germans Puig.”
Per als tripulants –tots ells del sexe masculí–, no es descuidava l’al·licient dels premis: broquets per a fumador, ampolles de licor, un bastó de passeig de fusta de malaca, botons de puny, una cartera de pell russa… i a la nit, al Casino de Sant Feliu, per no deixar de banda les senyoretes acompanyants també hi va haver la celebració d’un formidable cotillón. Les famílies Armangué, Portusach, Mestres, Puig, Arruga, Torres i Roig estiuejaven al poble.
TIP D’ESPERAR EL REMOLC
Després de cada baixada tocava remolcar el giny un altre cop a dalt de tot de la pujada, per la qual cosa s’havia de menester un cotxe dels de motor i en aquella època els cotxes anaven escassos. A Barcelona no es va matricular el primer fins al 1907 i a la xifra dels primers 500 automòbils posats en circulació no s’hi va arribar fins al 1910. Armangué, de caràcter impacient i que no se sabia estar-se quiet, es va cansar d’haver d’esperar el remolc i un dia va acoblar al seu down-car un petit motor J.A. Prestwich que havia dut de Londres i que un cop l’havia arrossegat fins a dalt el desmuntava, i deixava l’andròmina a punt per tornar a baixar.
El pilot Andreu, amb el seu ‘cycle-car’ David, a la sortida de Sant Feliu de Codines (1916) / Revista Stadium
El motor, instal·lat de forma permanent, va ser l’inici dels ciclecars o autocicles, que van aparèixer a la segona dècada del segle XX i dels quals Josep Maria Armangué també fou pioner, amb la creació de la seva marca David, la primera unitat de la qual sortiria dels tallers Juanicó de Barcelona l’any 1913, el primer de construcció nacional. Com que el David era un cotxe menut, va ser un bon encert batejar-lo amb el nom del personatge bíblic que va vèncer al gegant Goliat, així com l’emblema que es va dissenyar per a la marca, inspirat en el famós David de l’escultor Miquel Àngel. El 1914, quan Josep Maria Armangué tot just tenia 24 anys, juntament amb el seu germà Frederic va crear la Fábrica Nacional de Autociclos David i aquell mateix any ja en sortirien 100 unitats fabricades, que s’equipaven amb motors anglesos J.A.P; motors suïssos Motosacoche i, més endavant, amb motors Ballot i Hispano Suiza.
Com que tots els Armangué tenien el cuquet de la velocitat, van inscriure els petits David a nombroses curses. Josep Maria Armangué va guanyar la Barcelona-Sabadell-Barcelona de 1914 a una mitjana de 44,1km/h. També guanyaria la Pujada al Bruc de 1917. A bord dels David, d’altres pilots aconseguirien victòries sonades, com Josep Maria Moré, que va guanyar la primera Prova de la Penya Rhin, deixant al seu darrere marques tan importants com Morgan, Ideal o Buckimgham. Van ser majoria els David inscrits a la segona Prova per Equips organitzada pel Real Moto Club Catalunya el 1916 i que consistia en equips formats per una moto, un sidecar i un autocicle. Havien d’arribar tots tres vehicles a la meta amb la més precisa regularitat. La plaça de la Pau de Sant Feliu fou l’espai de reagrupament d’aquella competició.
La plaça de Sant Feliu amb les curses organitzades pel Real Moto Club de Catalunya (1916) / La Il·lustració Catalana
ELS PRIMERS TAXIS DE BARCELONA
El 1917 Josep Maria Armangué va morir en un accident d’aviació, al costat del seu instructor de vol, el capità Hedilla, quan sobrevolaven les immediacions del Prat de Llobregat. El control de l’empresa de cotxes David va passar a mans dels germans Josep Maria i Ramon Moré Comas i també intervenien en el negoci famílies com els Andreu, els Roviralta i els Sagnier.
El 1925 l’empresa es va centrar en la fabricació de taxis per a la ciutat de Barcelona i van crear-ne una flota de 200 i al cap de quatre anys ja van augmentar a 1.000, el nombre de taxis de luxe amb xofer uniformat. Els van pintar amb els colors groc i negre que fins ara són el distintiu dels taxis de la capital catalana.
Després de la Guerra Civil i davant de l’escassetat de combustible, l’empresa es va bolcar en la fabricació de motors elèctrics. Va crear un model de luxe amb xassís Citroën, per a particulars, del qual només se’n van fabricar 10 unitats, i el 1943 es van fabricar amb motor elèctric diversos taxis. Quinze anys més tard, amb l’entrada de Seat al mercat, Autocicles David va tancar definitivament les portes. Una branca de la família Armangué va muntar un comerç a la rambla de Catalunya de recanvis per a automòbils de competició. Va estar en actiu fins al 2010.
