Ara, tornaria a la facultat per poder escollir les classes d'en Ramon Besa. Per poder escoltar-les

Doncs això, que aquesta és una pregunta que m’he fet durant anys cada setmana des que vaig aterrar a la facultat de periodisme, ja fa molts anys. I és una pregunta que em continuo fent. “Aviam què diu en Ramon?” és la pregunta que em porta sempre a agafar les seves cròniques del Barça i els seus articles. I llegir-les i llegir-los amb devoció i admiració. Perquè hi és tot. Sempre, hi és tot: capacitat d’anàlisi, discurs consistent, brillantor intel·lectual, excel·lència narrativa i, sobretot, sobretot, sobretot, honestedat periodística. És devoció i admiració però, també, és necessitat. La necessitat d’entendre després d’un partit què li ha passat a l’engranatge blaugrana a Ipurúa, al Benito Villamarín, a Los Pajaritos, a San Mamés, a l’Insular de Las Palmas, a Mestalla o al Bernabéu. La necessitat de trobar els arguments futbolístics i emocionals que han dut el Barça a la glòria o al desastre, a guanyar o perdre. La necessitat de saber per què l’aposta futbolística del Barça de Cruyff, Rijkaard i Guardiola –aquella meravellosa idea en què el joc posicional, la pilota i el talent eren l’essència d’un model únic i exquisit i s’imposaven sempre al vigor físic– ha quedat tan enrere. I la necessitat de trobar resposta a determinades decisions del club. En definitiva, la necessitat de trobar aquella veu que t’il·lumina perquè t’obre, sempre, nous camins argumentals, noves visions. I així, penses. I et mires el melic i l’ànima. I les autoconviccions, sovint molt sòlides i profundes, trontollen. I l’esperit crític es dispara. I, sí, amb en Ramon entens millor el Barça, però, sobretot, entens que aquest és l’únic camí per poder fer aquesta feina d’explicar les coses. No sé si en Ramon duu bé l’elogi. Però m’és igual. Em nego a ser mesurat en un país que sovint ho és massa per poder dir que en Ramon és un periodista immens. Per poder dir ben alt que envejo els alumnes de la facultat que ara el tenen de professor. Els envejo tant que tornaria 30 anys enrere, als meus anys d’universitat. I no hi tornaria perquè llavors tenia cabells i, en canvi, ara la cobertura de la meva testa és cada dia més precària. No només perquè és quan arrenca la meravellosa dècada dels 20. No només perquè m’ho vaig passar de conya i hi vaig fer alguns dels millors amics i amigues de la meva vida. Ara, tornaria a la facultat per poder escollir les classes d’en Ramon. Per poder escoltar-les. Per poder aprendre. Per xalar amb la seva saviesa i la seva indiscutible passió. Hi tornaria per poder llevar-me cada dia preguntant-me: “Aviam què diu avui en Ramon?” En Ramon Besa, és clar.