Un homenatge a la gent gran que transmet un llegat de memòria i saviesa

Quan despenja el telèfon i li pregunto com està, ella només respon: “Sola, estic molt sola”. / foto: B. Nial Bradshaw Li truco cada setmana perquè no sempre tinc temps per baixar a Barcelona. M’agrada sentir-li la veu i que m’expliqui el seu dia a dia: rebre el podòleg, passar per la botiga a comprar kiwis, recollir el pa, convidar-se a un batut de xocolata, tornar a passar per la botiga (ara a buscar iogurts) i, esclar, la visita obligada a la perruqueria. Viure sola quan et fas gran ha de ser molt dur. Tot i que els fills la visiten periòdicament, la soledat sempre l’acompanya. Quan l’avi vivia, en aquesta trucada setmanal que tenim pactada, sovint m’explicava els seus records d’infància: la primera nina de cartró que li van regalar i que es va deixar fora un dia de pluja; les olives que collia amb la germana al camp; el dia que la van enviar a viure amb les seves cosines a la capital catalana; el guateque en què l’avi la va convidar a ballar abans de festejar o el bar on va treballar tants anys sense fer cap festiu abans de poder viatjar per primera vegada a París. Però ja fa temps que, quan despenja el telèfon i li pregunto com està, ella només respon: “Sola, estic molt sola”. Va ser en una d’aquestes trucades que, fa un parell d’anys, se’m va ocórrer de convidar les àvies i els avis del meu alumnat a l’institut. Aquest juny, aprofitant el Dia Mundial de la Presa de Consciència de l’Abús i Maltractament en la Vellesa, he repetit la invitació. Vint-i-set àvies i avis ens van visitar a les aules de la mà de les netes. Durant la visita, van aprofitar per explicar-nos com van viure la infantesa i la joventut: si van poder o no anar a escola, a quina edat van haver de començar a treballar, com gaudien del temps lliure... També van subratllar la importància de protegir el català, una llengua que el franquisme es va encarregar de prohibir a les escoles i que, com bé ens van recordar, van haver d’aprendre a casa. Aquelles que no van poder estudiar, ens van animar a treballar de valent a classe. I aquelles que van haver d’alimentar-se de llegums dia si i dia també, es van acomiadar de nosaltres amb aquella dita de “no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Algunes de les àvies no van poder venir i d’altres van haver de fer un gran esforç per ser les protagonistes d’aquell matí. Però aquesta jornada és per a totes elles. Perquè puguem escoltar la memòria del passat que algun dia, quan el temps se n’endugui les veus, només llegirem en els llibres d’història.

Un homenatge a la gent gran que transmet un llegat de memòria i saviesa

El seu llegat