Us prometo que la seva carta que m'ha enviat Jordi Turull me l’ha fet proper i també us prometo que li escriuré sovint i li parlaré d'aquest Vallès nostre que enyora

Avui és dimecres 12. Dotze de setembre. L’endemà d’una Diada multitudinària –no em repliqueu en això que cansa i avorreix–, el primer dia després de la festa major de Llinars del Vallès (amunt Vermells!) i el primer dia d’un nou curs escolar. Hi ha alguna cosa màgica en el 12 de setembre. És com si diguessis: ara sí, ara s’han acabat les vacances. I l’estiu que, encara que és aquí, et sembla terriblement llunyà. És un dia en què he pensat que em venia de gust comprar un ampolla de vi blanc afruitat i amb DO catalana –no em repliqueu, tampoc, que jo sóc molt d’escombrar cap a casa– i posar-lo en fresc i brindar, a la nit, per tot aquest nou inici. Sobre aquest inici i aquest recomençar hauria de parlar en aquest article que servidora és mare i el 12 de setembre és un dia a destacar, però abans d’obrir la pàgina en blanc, ha arribat el correu que, a banda d’alguna factura i d’algun catàleg, duia cartes. Sabeu qui són les úniques persones que m’escriuen cartes? Les úniques a qui jo n’escric. El presos i les preses polítiques –i no em repliqueu i punt. Avui la carta era del conseller Jordi Turull. És la primera que m’escriu. Jo tampoc no puc vanar-me d’haver-n’hi escrit gaires. I me’n penedeixo. Però a ell i a tots i a totes els vaig fer arribar un article com aquest, un #larebel de fa uns mesos que parlava d’ells. El Raül em va respondre de seguida i també el Jordi Cuixart i les seves cartes, ja des de Lledoners, parlaven de força, de persistència, de la bona gent que els sosté i a qui sostenen. CARTA DEL CONSELLER TURULL La carta d’avui, però, ha estat diferent perquè el conseller Turull és de la comarca –com jo i com vosaltres, lectors– i EL 9 NOU ha format part de la seva vida –com de la meva i com de la vostra. I m’ha parlat d’això, precisament, d’aquest univers comú comarcal i proper que compartim. I la seva enyorança per aquesta quotidianitat vallesana –que jo no sento perquè hi visc de ple en aquest Vallès i que vosaltres tampoc no sentiu– m’ha frapat. Perquè, per a ell, és l’endemà d’una Diada multitudinària que va viure en diferit tancat en un cel·la, en una presó, que, per molt catalana que sigui, és una presó i tampoc no ha viscut la festa major de Parets ni ha dut les filles a les portes d’enlloc –que ja ho sé, que són grans, però els fills i les filles, encara que grans, els necessitem els pares, per anar. No sé si el Jordi està content amb el que ha passat avui al Congrés dels Diputats. Avui, que és 12 de setembre. No hi entraré, en això, no crec ni que li pregunti. No el conec, al Jordi. Us prometo, però, que la seva carta me l’ha fet proper i també us prometo que li escriuré sovint i li parlaré d’aquest Vallès nostre que enyora. Acomiada la seva carta demanat-me que doni records a la gent del nostre estimat Vallès Oriental. Us els envio. Avui, que és 12 de setembre.