L’autèntic màrtir cristià no és aquell qui és mort pels perseguidors de la fe sinó aquell qui, amb la seva vida de caritat, proclama la veritat de l’Evangeli

Sant Jordi és un dels sants que presenta més dades insegures sobre la seva història real i, al mateix temps, un dels més presents en la devoció popular i en la iconografia. Pel que fa a la seva figura històrica, allò que se’n pot dir és que es tracta d’un màrtir cristià oriental, que va ser mort en un any imprecís del segle IV, probablement a Lydda [actualment Lod, a Israel], l’antiga Diòspolis dels greco-romans. El seu nom, d’origen grec, vol dir agricultor, pagès. Pel que fa a la devoció popular, en canvi, és un fet indiscutible que el culte a sant Jordi sorgeix poc temps després de la seva mort, primer, entre les comunitats cristianes d’Orient i, després, entre les d’Occident. La seva popularitat era tan gran que va rebre el nom de megalomàrtir, és a dir, “gran màrtir”, “màrtir insigne”. Ben aviat es troben esglésies dedicades a ell, així com representacions pictòriques que al·ludeixen –les més antigues– a la seva condició de màrtir o bé –les més modernes– a la famosa llegenda de la lluita contra el drac per tal d’alliberar la princesa. De la passió llegendària de sant Jordi, n’hem tret un ensenyament important: l’autèntic màrtir cristià no és simplement aquell qui és mort pels perseguidors de la fe –encara que sigui enmig dels pitjors turments– sinó aquell qui, amb la seva vida de caritat, proclama la veritat de l’Evangeli. La mort cruenta rep tot el seu valor de l’autenticitat de l’amor que dona sentit a la vida. Sant Jordi va ser declarat patró de Catalunya per les Corts reunides a Barcelona el 1456. Molts altres països, ciutats, grups i institucions invoquen també sant Jordi com a patró seu. Vol dir que la figura d’aquest màrtir exerceix una atracció que fascina. Tant de bo que aquesta fascinació no es limiti a una evocació més o menys romàntica, sinó que dugui a la imitació d’aquelles virtuts que són inherents al testimoniatge cristià. En aquets moments tan difícils i especials que estem vivim a la nostra terra, ens farà be, en la diada del nostre Patró, rellegir aquestes paraules d’en Joan Maragall: “Quan un poble pren per patró un heroi, és que vol reviure constantment la seva heroïcitat. Prendre patró vol dir posar-se davant dels ulls una heroica imatge d’allò que volem que sigui la nostra vida, per no apartar-ne mai més la vista, per no defallir en seguir l’exemple, adequat a allò que el temps demana. [...] No n’hi ha prou d’alegrar-se amb la festa i la diada: cal fer-ne reviure tot el sentit. Aquesta llum sobrenatural que ens veiem damunt del front en aquell dia; la mitja rialla que ens fem de germà a germà; el rastre d’olor que deixa en l’espai, en passar, el pom de roses que portem, són el rastre que deixà en el temps una lluita heroica i santa. Si nosaltres volem que el rastre duri sempre, ens cal renovar a cada moment la lluita i la victòria. Que hi hagi puresa constant en les nostres vestidures, resplendor en les nostres armes, alè d’amor en el nostre pit i sempre una mitja rialla de fe serena en la nostra lluita més encesa.” Així, doncs, moltes felicitats als que porteu per nom Jordi, Jordina, Gorka, Geòrgia, Georgina, Jorge... i altres variants.

L’autèntic màrtir cristià no és aquell qui és mort pels perseguidors de la fe sinó aquell qui, amb la seva vida de caritat, proclama la veritat de l’Evangeli

Avui, Sant Jordi!