Després de penes i fatics va exclamar: “Qui a Déu té, res no li falta: només amb Déu n’hi ha prou.”

No és coneixien els automòbils ni els trens ni els avions, però ella, dona inquieta, trescadora de camins, a llom de mules pacífiques, aguantant pluges i nevades, amb carruatges del segle XVI, a sota del sol canicular, no parava pels camins d’Espanya. Res no l’espantava…