Jugar amb l’educació és hipotecar allò que ens fa ser el que som

El Departament d’Educació donava a finals de maig unes xifres perquè el proper curs els centres educatius funcionessin amb grups d’alumnes “reduïts”, d’entre 12 i 13 a Primària i de 15 a Secundària. Així ho explicava el director general de Centres Públics a TV3 amb l’objectiu, deia, “que tota la formació sigui presencial”. Objectiu compartit per alumnat, professorat, altres professionals vinculats a l’escola, pares, mares i altres familiars que fan possible la conciliació d’horaris i necessitats. Fer grups petits podia ser una oportunitat pedagògica revolucionària i era una bona notícia. Requeria, això sí, més espais i docents, de manera que molts vam pensar que calia trobar espais addicionals per estirar els edificis escolars i vam imaginar fórmules noves per aconseguir més professionals i també voluntaris, i temíem que el Departament ens decebés. No ens ha decebut, ens ha noquejat! Comencem juliol esperant instruccions concretes (pedagògiques, organitzatives i de seguretat) però segons el conseller tenim una “bona notícia pedagògica” perquè el curs començarà amb la vella normalitat. Només han fet falta 15 dies per passar d’un criteri a un altre pel que fa nombre d’alumnes per grup. Ara poden ser 25 a Primària i 30 a ESO. Certament rectificar és de savis però no sembla el cas. Jugar amb l’educació és hipotecar allò que ens fa ser el que som i aquest ball de paraules i xifres, ràtios, sense criteris de calat psicològic, pedagògic i didàctic, no són la millor manera d’encarar una emergència educativa. Tot plegat fa pensar que tampoc hi ha bon criteri sanitari perquè l’escola del setembre sigui “sana i segura” com s’afirma. Diuen que el canvi ve sustentat per “l’evidència científica”, però sabem que la ciència pot interpretar evidències de manera dispar. En canvi, és segur que es perd una oportunitat històrica per fer els canvis estructurals necessaris. Si fos cert que es desitja un sistema educatiu que permeti atenció als més vulnerables, fent acompanyament emocional, vetllant per la inclusió i frenant abandonaments, marginacions i exclusions és clar que 5.000, 9.000 o 10.000 docents més per al curs vinent no són suficients. En el millor dels casos, cada centre educatiu només tindria 2,9 docents més. I si parlem del pressupost, en cap de les xifres que ballen s’arriba a la meitat del que diu la LEC (2009). No sembla que tot pugui anar bé.

Jugar amb l’educació és hipotecar allò que ens fa ser el que som

Ball de xifres