El ball de l'Espolsada clou una festa major de les de sempre, de les que fan país

El ball de l'Espolsada a la festa major de Marata d'aquest any / foto: Julián Vázquez Aquest proppassat diumenge 28 de juliol vaig anar a gaudir del ball de l’Espolsada a Marata. Feia tants anys que no el veia, fins i tot l’havia ballat a Corró d’Avall a la plaça de l’Espolsada, on llavors es muntava l’envelat damunt d’un espai terrós. Aquest ball és originari de les Franqueses i s’ha ballat en altres indrets, pocs, del Vallès Oriental i del Maresme. Diumenge vaig gaudir de l’espectacle i dels records a l’entranyable i germà poble de Marata, del qual es té notícia des de l’any 895 i que actualment amb prou feines arriba als 200 habitants, que fan pinya amb la festa major i amb moltes altres coses. La meva dona i jo vam estar ben rebuts per un maratenc amic, entre molts d’altres, i vam poder veure el ball des d’una llotja. L’espectacle va començar amb l’actuació d’un capgròs guarnit de pagès que ballava amb un ganxo simulant accions que es fan al camp. Tot seguit, els nois i noies o, més ben dit, els homes i dones, gairebé tots vestits de blanc, ells amb la camisa i elles amb el vestit o la brusa, es van anar aparellant agafant entre ambdós un pom de flors i arrenglerant-se arran del rectangle que forma la pista i al damunt del qual troben les llotges, excepte al cantó reservat per a l’orquestra. Les rengleres de nois i noies del costat més llarg van començar a apropar-se i allunyar-se al so de la música, i es feien una reverència quan arribaven gairebé a tocar-se al mig de la pista. El mateix feien els dels costats més estrets del rectangle. Seguidament aquestes rengleres van començar a fer dibuixos en vèrtex, travessant-se entre ells i fent figures circulars difícils de descriure, sense deixar de desprendre’s del pom de flors a les mans agafades. Després d’un breu descans, va començar la part del ball que jo millor recordava. Les noies arrambades d’esquena a la paret de les llotges i els nois davant d’elles, respectivament amb la seva parella inicial. Engegava la música i cada parella, cara a cara, iniciava aquella dansa tan catalana. Nois i noies ballant amb les mans a la cintura; tot seguit el noi agafava la mà de la noia per un dit i li feia donar una volta cap una banda, després cap a l’altre i acabaven fent-se una salutació amb el cap, tots dos sempre amb la rialla a la boca, ara arribà el moment en què vaig començar a emocionar-me, era tot tan bell, tan nostrat. Les noies romanien d’esquena a la paret de la llotja, el nois passaven a ballar amb la següent noia i allí fins que arribaven a trobar-se les parelles inicials. Ells i elles suaven molt, tenien la roba de l’esquena ben amarada. No els vaig contar, entre tots podien ser entre 80 i 100, calculo que havien perdut uns 100 quilos. Un darrer petit descans i tornaren a agafar els poms de flors amb les respectives mans i repetien la primera part de la dansa. Fileres de nois i noies que s’apropaven, se saludaven i tornaven enrere; les del costat llarg i les del més curt. Moviments en forma d’angles aguts que s’entrecreuaven, feien cercles que devien requerir alguns assajos encara que ballessin l’Espolsada des de fa segles. Es va acabar la dansa de la nostra contrada, forts aplaudiments del públic i, després d’un altre petit descans, l’orquestra encetà música per al ball clàssic; a la meva època en dèiem fox lent o foxtrot, depenia del ritme. Tot plegat, la cloenda d’una festa major de les de sempre, de les ben arrelades al poble, de les que fan país, d’un país que, a més de treballar –en aquest cas majoritàriament la terra– sap ballar i conservar les seves tradicions, part essencial de la nostra cultura juntament amb la llengua, allò que ens defineix com a nació. Feia molta calor, els balladors i balladores suaven molt, els espectadors es podien ventar. Tots gaudíem de l’Espolsada a Marata i sortíem cap a dinar plens i feliços.

El ball de l'Espolsada clou una festa major de les de sempre, de les que fan país

L’Espolsada de Marata