El ball participa més del crèdit que del descrèdit de les persones

El ball participa més del crèdit que del descrèdit de les persones. Per això crec balder l’intent de desprestigiar la primera ministra finlandesa pel fet de ballar en una festa amb amics adduint la inconveniència pel càrrec que ocupa. De fet, el ball ha format part d’esdeveniments polítics històrics.

Tres dies abans de la batalla de Waterloo, va tenir lloc a Brussel·les un ball de societat considerat el més transcendent de la història. La duquessa de Richmond, formant part d’una nodrida congregació de l’aristocràcia britànica a la ciutat com a centre de concentració de l’aliança contra Napoleó, va organitzar un ball amb l’assistència del duc de Wellington, màxim comandant de l’exèrcit britànic, i del seu estat major. Durant la festa li van arribant notícies de les tropes franceses que havien travessat la frontera a la tarda i ocupat la ciutat de Charleroi en direcció a Brussel·les. Una acció amb la qual els francesos s’avançaven i prenien avantatge. Sense abandonar el ball, aparentant normalitat, Wellington modifica l’estratègia i es dirigeixen vestits de gala al front per encarar l’embat francès en una cruïlla de camins –Quatre Bras– i dos dies més tard a Waterloo.

Uns anys abans, Wellington havia participat com a aliat en la Guerra del Francès fins a guanyar la batalla de Vitòria el juny de 1813. La Victoria de Wellington o La Batalla de Vitoria (Op.91) és l’obra encarregada a Beethoven per celebrar la derrota francesa. Es va estrenar el novembre de 1814 en un concert dirigit pel mateix Beethoven en el marc del Congrés de Viena, una conferència entre potències europees per establir un nou ordre polític després de la caiguda de Napoleó. En aquest concert s’interpretà també la Setena Simfonia i l’obra d’encàrrec del congrés El moment gloriós (Op.136) per a quatre veus solistes, cor i orquestra.

“El Congrés balla molt, però no avança”, es deia a Viena. Als nombrosos visitants se’ls entretenia sobretot amb balls, que era una altra manera de relacionar-se entre els negociadors. En l’excel·lent Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany, de Josep Fontana (Edicions 62, 2019), s’hi explicita una dita vienesa referida al congrés: ”L’emperador de Rússia ama per tots; el rei de Prússia pensa per tots; el rei de Dinamarca parla per tots; el rei de Baviera beu per tots; el rei de Württemberg menja per tots; l’emperador d’Àustria paga per tots.” Ballava molt el tsar, de qui es deia que tenia dansomania, també el representant anglès Castlereagh era un bon ballador, “per bé que sense les intencions eròtiques del sobirà rus”, diu Fontana. Els congressistes es divertien amb els minuets i les contradanses, però a la que se n’anaven les autoritats, els joves es quedaven fins tard ballant el vals, on la parella girava abraçada ben indecorosament.

Un dels oficials més destacats de Wellington va ser Henry Paget, comandant de cavalleria decisiu en les batalles espanyoles de Benavent i Sahagún i heroi de Waterloo, motiu pel qual el van fer marquès d’Anglesey. L’aristocràcia anglesa es delia pel ball i els Anglesey van encarregar al músic barceloní Ferran Sor, arribat a Londres procedent de París amb gran reputació com a guitarrista i compositor, una sèrie de peces de dansa per a piano per a les filles del marquès. Valsos i quadrilles, que –ja em disculparan l’auto citació– vaig editar i gravar fa uns quants anys [Fernando Sor. The Fortepiano Works (Cantus, 1997) i F. Sor in London (Tritó Edicions, 2006)]. Ferran Sor, format a l’escolania de Montserrat i enginyer per la prestigiosa Reial i Militar Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona, es guanyava la vida com a militar i, servint Andalusia durant la Guerra del Francès, va canviar de bàndol. No se’n saben del cert els motius, però el fet de parlar l’idioma, la coneixença amb músics francesos i els seus ideals liberals hi estan relacionats. Va haver de marxar d’Espanya amb la retirada francesa cap a París. Ja és ironia que un liberal afrancesat com Ferran Sor fos el compositor de la família d’un oficial britànic aliat dels espanyols. Però Sor fou un afrancesat tebi. Havia posat música a cançons patriòtiques amb lletra d’Arriaza: Vivir en cadenas / ¡cuán triste vivir! / Morir por la patria, / ¡qué bello morir! (1808). Va ser tan popular que el 1824 en va córrer una paròdia anònima contra la repressió de Ferran VII: Vivan las cadenas, / viva la opresión: / ¡Viva el rey Fernando!,/ ¡muera la nación! El compromís de Sor era amb el poble. Sent ja oficial de l’exèrcit francès va escriure Adónde vas, Fernando incauto (1812) –amb lletra del propi compositor– on carrega contra Ferran i Napoleó, i enalteix al poble que es defensa d’ells. Tot i el prestigi de Sor a Londres, París i Moscou, no va poder tornar mai.

S’ha elogiat abastament la flegma britànica de Wellington en el ball de Brussel·les. Així com el paper preponderant d’Alexandre I en el nou ordre europeu sortit dels acords de Viena. Considerats dos grans homes al marge de si, humanament, són o no exemplars. Dos-cents anys després, divulgar una imatge a la xarxa d’una dirigent política ballant en una festa pot ser molt interpretable i exposat. Aprofitar un acte privat intranscendent per desacreditar algú més aviat indica que l’afectada és una persona sòlida amb poques esquerdes. Sanna Marin, jove, dona, social-demòcrata i primera ministra d’un govern en coalició amb cinc partits, i operatiu, és potser una combinació massa incòmoda per aquells que volen controlar discretament els governs ballant a l’ombra.