L’edifici del Prat de Dalt, a poca distància del nucli de Sant Feliu de Codines, però que pertany a la […]

L’edifici del Prat de Dalt, a poca distància del nucli de Sant Feliu de Codines, però que pertany a la jurisdicció de Caldes de Montbui, es van construir al segle XVI i era conegut com el mas Prat de Sant Tomàs Becket –o de Canterbury– perquè hi havia l’antiga capella romànica dedicada a aquest venerable. Els propietaris eren la família Prat, provinents de Sant Pere de Bigues, potents agricultors d’origen i d’un cert rang nobiliari. Amb la construcció de la nova masia, el 1520, quan el poble de Sant Feliu només tenia 20 habitants tothom ja n’hi deia el Prat de Dalt, nom que continua perdurant. Ara, la carretera de Caldes a Moià hi passa a prop, però en aquells temps era un lloc apartat que quedava relativament amagat i on s’hi arribava per un camí de carro. EL SACERDOT JAUME BALMESJaume Balmes i Urpià (Vic, 1810-1848) era el quart de nou germans. Ordenat sacerdot el 1834, ensenyà matemàtiques i es va interessar per la literatura. Gràcies a una vida disciplinada i dedicada als estudis, va aconseguir una bona habilitat a l’hora d’escriure: “Un home mandrós és un rellotge sense corda”, deia. S’explica que el seu condeixeble Alberic de Blanche-Raffin, gran afeccionat als escacs, volia que Balmes fos company de joc. Primer el va convèncer que es tractava d’un entreteniment que descansava la intel·ligència d’altres treballs, però Balmes es resistia i creia que era un pretext per descuidar els estudis. Per fi, un dia, Balmes accedir a rebre algunes lliçons elementals. Abans de dues setmanes era el millor jugador de tota la universitat. Com a filòsof i teòleg és un dels personatges més coneguts, ja que gairebé arreu de les principals ciutats de Catalunya i d’altres de més petites hi ha un carrer, plaça o edifici públic que duu el seu nom. A tall d’exemple, les escoles de Sant Feliu de Codines es diuen Jaume Balmes. El papa Pius XII el va qualificar de Príncep de l’Apologètica moderna. Balmes va ser un personatge interessat per la vida política i social de l’època i pel coneixement cosmopolita, fou un filòsof original sense pertànyer a cap corrent. Va defensar la modernització de l’escolàstica. Doctorat en teologia a la Universitat de Cervera, es va instal·lar a Barcelona on va publicar en diverses publicacions periòdiques i va dirigir la revista Societat, d’aparició quinzenal. Arran dels fets de les revoltes a Barcelona del 1842 va parar en sec d’escriure-hi. Va publicar diverses obres: Consideraciones políticas sobre la situación de España (1840), Conversa d’un pagès de muntanya amb lo Papa (1842), El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (1844), El Criterio (1845). [caption id="attachment_203557" align="alignnone" width="671"] La masia del Prat de Dalt[/caption] EL REFUGI MÉS PROPEREls centralistes dominaven la ciutat de Barcelona i es van aixecar contra el militar Baldomero Espartero, que, com a regent d’Espanya, es disposava a signar un acord comercial amb la Gran Bretanya que rebaixaria els aranzels contra els productes britànics. Aquella mesura seria l’ensorrament de la indústria cotonera catalana de la qual en vivien milers de famílies. Igualment Espartero s’oposava a la filosofia catòlica com la que defensava Balmes. A la capital catalana es van produir motins i un esclat de violència, amb el llançament de més de 13.000 projectils, fins que Espartero va ordenar el bombardeig indiscriminat de Barcelona. En aquella revolta de les classes populars contra els Borbons, des del castell de Montjuïc es van tirar contra la ciutat i els seus habitants un total de 1.014 bombes. Espartero va pronunciar una cèlebre i desgraciada frase que va quedar gravada per sempre més a la memòria col·lectiva dels catalans: “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada 50 años.” Si repassem una mica la història observem que aquesta fixació per bombardejar la capital catalana és ben real i ha tingut els seus abans i els seus després: el 1697, les tropes franceses de Luis José de Borbón, duc de Vendôme, ja ho va fer durant la Guerra dels Nou Anys; el 1714, les tropes borbòniques de Jacques Fitz-James Stuart, duc de Berwick, ho farien a la Guerra de Successió; el 1842 –com ja hem dit–, el militar i regent Baldomero Espartero, duc de la Victòria, la bombardejava; i el 1937, el general franquista Gonzalo Queipo de Llano, marqués de Queipo de Llano, hi va fer descarregar 44.000 quilos de bombes en el decurs de la Guerra Civil. Jaume Balmes va decidir fugir del cap i casal i un dia del mes d’agost a la 1 de la nit, vestit de seglar i acompanyat del seu bon amic Josep Cerdà –germà d’Ildefons Cerdà, el futur creador de l’Eixample– van arribar amb tartana a la masia del Prat de Dalt, quins propietaris eren Josep Prat i la seva esposa, Carme Cerdà. Sembla ser que el primer pensament de Balmes era anar a amagar-se al mas el Cerdà de Centelles, però es va estimar més fer parada un bon tros abans, al Prat de Dalt. Balmes es va endur només tres llibres, la Bíblia, el Kempis i el seu breviari. Cada dos dies, de Barcelona i fins a la masia del Prat de Dalt, hi anava un ordinari al qui li va encarregar que li dugués la roba que s’havia deixat i l’original d’El Protestantismo que estava per acabar. Al Prat de Dalt, i en el breu període de temps que hi va estar amagat, Balmes va escriure el seu famós El Criterio, el llibre més personal i en certa manera autobiogràfic, escrit sense necessitat de llibres. Una adequació del seu pensament catòlic a aquells temps, que publicaria el 1845. L’erudit va tornar a Barcelona al mes de novembre, quan la ciutat s’havia rendit a les forces governamentals. Després va viatjar per Anglaterra i França i el 1845 es va traslladar a Madrid on va fundar un diari monàrquic, El Pensamiento de la Nación. Des d’un punt de vista polític, Balmes era partidari d’una monarquia nacional que superés els partidismes i sempre va veure amb escepticisme les possibilitats de triomf de les reivindicacions nacionals catalanes. El 1848 va ser nomenat acadèmic de la Real Academia Española (cadira T) mentre deixava anar una altra perla: “La lectura és com l’aliment; no fa profit la proporció d’allò que es menja sinó d’allò que es digereix.” Al Prat de Dalt, amb l’enorme Pi del Sorral, un exemplar de conífera grandiós on Balmes hi dirigia els seus passejos, o a la propera font de Cossonell, la natura s’hi condensava amb tot el seu esplendor i el proveïa de l’assossec i del recolliment necessaris per la a creació de la seva obra. Absent de la vida i alhora vivint en un pla superior. En un reportatge publicat l’agost de 1943 a La Vanguardia, la periodista Ana Nadal explica que Balmes es llevava molt d’hora, celebrava missa, esmorzava i acte seguit es dirigia al seu modest despatx, una taula petita, una cadira de braços de cuir, una prestatgeria amb llibres i la col·lecció del Diari de Barcelona, el Brusi. Allà mateix, una petita finestra des d’on podia sentir el so de les barrombes del bestiar boví o l’enrenou de les rodes dels carros dels pagesos. I així passaven les hores, amb l’única interrupció de la Carme Cerdà, la mestressa de la casa, que l’obligava a prendre alguna tassa de caldo de tant en tant amb una copeta de vi bo. [caption id="attachment_203559" align="alignnone" width="400"] Retall de premsa amb la inauguració de la placa a Balmes al Prat de Dalt[/caption] El 1906, essent propietari del Prat de Dalt en Salvador Boquet, a la façana de la masia, s’hi va instal·lar una placa commemorativa en honor al cèlebre filòsof, amb l’assistència a l’acte dels ajuntaments de Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui i Vic. També hi va actuar el cor de la Societat Coral la Poncella i hi acudiren molts vilatans de Sant Feliu. I encara el 1948 se’n va instal·lar una altra de placa, aquest cop per iniciativa de l’Ajuntament de Vic, en agraïment a la família Ullar-Galcerán, els actuals propietaris, que tan bé preserven l’estança, ben bé igual com la va deixar Balmes i on va emergir El Criterio. L’Espanya nacional del dictador Franco, a falta de figures il·lustres en les àrees de la cultura i del saber, va agafar per a la seva col·lecció a Jaume Balmes. Les seves despulles reposen al claustre de la catedral de Vic. Retrat de Jaume Balmes / Luis Brochetón y Muguruza (1826-1863) / Real Acadèmia de la Història

L’edifici del Prat de Dalt, a poca distància del nucli de Sant Feliu de Codines, però que pertany a la […]

Balmes, al Prat de Sant Tomàs