La bandera continua essent un element d’enorme potencial quant a la identificació política i cultural

Que el judici farsa ens proporcionaria grans moments de diversió, i fins de grotesc, era cosa que ningú no dubtava. Una desfilada de les clavegueres espanyoles (inclosa els anacletos de la Guàrdia Civil) inventant-se l’inexistent no pot sinó deixar perles cultivades. Si em permeteu la frivolitat, com una pel·li de Torrente però dissimulant el riure. I una de les més pintoresques la vam tenir quan un picoleto (un dia parlarem d’aquest terme, ara més aviat en desús, per al·ludir als membres del benemèrit cos repressiu) es va referir als domassos que molts tenim penjats al balcó com “la bandera de Ònniun”. Començaré dient, d’entrada, que he quedat parat en descobrir que bandera, a pesar de les aparences, no està relacionat amb banda. La protagonista d’avui prové del terme gòtic bandwo, ‘signe, estendard’, i ha generat una família ben curteta. De fet, si existís una classificació de mots (en aquesta secció ens la podríem inventar qualsevol dia) en funció de la relació entre la seva presència quotidiana i les dimensions de la família, és probable que quedés entre els primers. A pesar de ser tan present en el paisatge, material i verbal, tot just n’han sorgit mitja dotzena llarga de fills, entre els quals destaquen, per exemple, el banderí de corner o dels cotxes oficials, les banderilles dels toreros i les banderoles de la publicitat urbana. Pel que fa a verbs, té una certa rellevància abanderar, pare del postverbal, i olímpic, abanderat. Per poc que hi rumiïs no pots no adonar-te que aquesta desproporció es deu, certament, a la potència simbòlica de l’objecte. Per més que l’acràcia i les diverses formes d’internacionalisme d’esquerres s’escarrassin a rebaixar la significació del “tros de tela que serveix com a símbol o insígnia d’una nació, estat, ciutat, dinastia, autoritat, etc.” (us heu fixat que, curiosament, la definició del GDLC no fa referència als colors?), la bandera continua essent un element d’enorme potencial quant a la identificació política i cultural, a tot arreu del món. De fet, aquí mateix hem assistit no fa gaire a diversos rebrots de la “guerra de les banderes”. No és gens estrany, per tant, que una persona obligada a fabular un relat bèl·lic inclogui entre els elements del suposat enfrontament banderes inexistents. Més significatiu resulta, emperò, que aquesta persona trobi una representació d’aquesta mena en un domàs on hi ha escrit, ves per on, ‘Democràcia’. Que un crit de reivindicació democràtica sigui vist, als ulls de l’espanyolisme, com un símbol d’identitat ho diu tot sobre el concepte que ells tenen de la seva.

La bandera continua essent un element d’enorme potencial quant a la identificació política i cultural

Bandera